com m’agradaria ser un edifici amb el cartell PRÓXIMA DEMOLICIÓN
J. M. Oliver
No hi ha dilluns mentre mirem Fargo amb els subtítols que no van o van abans o van després però mai alhora i el cos se’ns destrossa per culpa del sofà anorèxic. Sense carn, només les fustes demolidores, arbres. I contorsionats a lo Schiele per poder cabre-hi. Però ens és igual. Els iphones carregant-se, els macs dormint, la vogue al wàter.
Quan dormo i em toques la boca amb la mà, sé entre somnis que estic fent aquell soroll horrible amb les dents. Llavors paro.
Doncs sí, a la dutxa canto que me míres a los ojos y díme que o per dormir tenia un cos o recito l’amoooor ho cura toooot i no et fas vell en plan teatral polipoètic. Quan fa un dia espectacular com avui, crido per dins El sou és límit el sou és el límit el cel no l’és pas! El cel no l’és pas! i penso que és veritat. A vegades se m’enganxen a l’escorça cerebral les cançons que fem a classe, com una que hem cantat avui amb lletra del Pere Quart.
Penúltim dia abans de tornar al fàstic diari. Ja no em queda res tou i descansat per fer. I de fet, és igual. M’he cansat també de pensar què puc fer per aprofitar aquesta llibertat. Una mica de sol a les galtes, un restaurant car, cinema, sí sí i després què? Qualsevol cosa que pogués fer avui sonaria buida. Perquè avui només té sentit l’acomiadar-se. El seure en el racó de sofà des d’on es veu el tros de cel blau. Obrir una mica la finestra i esperar.
The line of beauty: a man looks at Sol Lewitt’s wall drawings at the Lisson Gallery, London, in December. They were originally shown in 1973. Photograph: Graeme Robertson.
El deliri gairebé no és mai perceptible. És simplement la manera com vivim.
D. DeLillo
Tampoc m’inspira la calma. Les bambes sota la cadira. Lectura. Passejos. Ningú per saludar. El Michael que no pot morir.
y sin embargo frío
R. Kapuscinski
A manca de temps, m’he afaitat les cames i ara em piquen. Sobretot els genolls. Els còmics del Rú arrebossen les parets. Aviat no hi cabran més. El meu cap malalt té por de tornar-se a llevar a mitjanit, ple de post-its laborals que impedeixen l’oblit. Però ja estic farta d’obligar-me a dormir. Em llevaré a les fosques i rentaré els coberts.
La poesía lírica es un territorio en el que cualquier afirmación se hace verdad. El poeta lírico dijo ayer: la vida es vana como el llanto, hoy dice: la vida es alegre como la risa y en las dos ocasiones tenía razón. Hoy dice: todo termina y cae en el silencio, mañana dirá: nada termina y todo sigue sonando eternamente y las dos aseveraciones son válidas. El poeta lírico no está obligado a demostrar nada; la única demostración es el patetismo de la vivencia.
M. Kundera
Fa molt que ens vam comprar la vaixella blanca amb els punts de la visa. I que vaig perdre el cedé de Messiaen gravat. Suposo que els altres també tenen por de no sortir-se’n.
