Penúltim dia abans de tornar al fàstic diari. Ja no em queda res tou i descansat per fer. I de fet, és igual. M’he cansat també de pensar què puc fer per aprofitar aquesta llibertat. Una mica de sol a les galtes, un restaurant car, cinema, sí sí i després què? Qualsevol cosa que pogués fer avui sonaria buida. Perquè avui només té sentit l’acomiadar-se. El seure en el racó de sofà des d’on es veu el tros de cel blau. Obrir una mica la finestra i esperar.
The line of beauty: a man looks at Sol Lewitt’s wall drawings at the Lisson Gallery, London, in December. They were originally shown in 1973. Photograph: Graeme Robertson.
És molt blau per ser un tros tan petit.
Arribar la Setmana Santa per adonar-me que sóc insignificant, que fora d’una feina que abomino no existeixo. ‘Festa’, en diuen. Fa dos dies que no faig res, només respiro. Si us plau, que inventin una comuna arty o tornin els fumaderos d’opi.
No és catastròfic, només és una puta merda. Si, sort que ja arriba dimarts.
A mi m’aniria bé que el dimarts tardés un parell de dies més a arribar…
A Igualada, dimarts és festa. Em pregunto qui em durà a la universitat. Qui té ganes de llevar-se a les sis per fer tard a la primera classe de les nou? Que aixequi la mà.
No em diguis que el nou Alabatre és violeta… ho és?
Vas rebre el meu e-mail?
Salutacions.
Així doncs si la rutina fos fer festa ens molarien els dies que treballem?¿
Festa o no festa….
…aquesta és la qüestió.
Hi ha dies en què gairebé no ho semblen, saps?