Doncs sí, a la dutxa canto que me míres a los ojos y díme que o per dormir tenia un cos o recito l’amoooor ho cura toooot i no et fas vell en plan teatral polipoètic. Quan fa un dia espectacular com avui, crido per dins El sou és límit el sou és el límit el cel no l’és pas! El cel no l’és pas! i penso que és veritat. A vegades se m’enganxen a l’escorça cerebral les cançons que fem a classe, com una que hem cantat avui amb lletra del Pere Quart.
Algun dia es sabrà que Sílvie Rothkovic és un heterònim meu per posts com aquest.
però que no veieu que no existiu! que sou producte de la meva imaginació! no existeix cap ortònim!
Acrònim!
Good morning.
Good morning?
Comentaristes no us entenc!
Pensava que fèiem rimes.
Vaia rima trapera.
Canònic tampoc rima (asonante sí)
…i triguen a marxar les maleïdes! (les cançonetes enganxades a l’escorça -gruixuda?)
pseudònim…
“La Canòlic va de còlic” (encara que els de Sant Julià de Lòria em matarien si no hi poso la H muda final), o bé: “Un estudiant ESADE el que un marquès és Sade”.
li enviïs a l’Urpi, aquest post.
Per cert, el Marquès d’ESADE és el protagonista d’un poema de Tomàs Arias.
Au. Intimitat i tapa’t.
Pseudònim Fonoll?
“Tomàs? Quin Tomàs?
El que va recitar amb mi a l’ateneu.”
Xiste mític i sobat.
Aquest blog ja és poc íntim, però millor.
Ei Tofa, que tu has començat amb això de les rimes, culpa teva!
Mmmmm…. això…….Sílvie, on has fet el càsting dels comentaristes?
Ho he fet “sin querer queriendo”… em sap greu que s’hagi desvirtuat el post. Hansel i gretel.
Jaja. Què post! Aquí tots som astronautes rimadors.