A Finlàndia és on més i més bé llegeixen. També és on més se suïciden.

A Finlàndia és on més i més bé llegeixen. També és on més se suïciden.


Títol: Helicòpter (2007 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP: 13€
ISBN: 978-84935391-0-8
Labreu Edicions (Col·lecció Alabatre)
Sílvia Romera (Barcelona, 1981) prové bàsicament del món de la interpretació i l‘educació musical, la qual cosa no ha impedit que intenses aproximacions al mon dels estudis literaris i la història de l‘art l‘hagin convertit en una mena de dipositària periòdica de l‘obra de la Rothkovic, poeta que sembla ser que deu els seus orígens expressius a l‘atabalament serè que les planúries cromàtiques de Mark Rothko, Rothkovic quan encara russificava, provoquen en certes sensibilitats estranyes.
Silvie Rothkovic esdevé, d‘aquesta manera, l‘heterònim que aboca tota aquesta experiència de coneixement, interpretació i sensibilitat a l‘embassament quasi infinit de la paraula i el gest literari, aportant-hi una sensibilitat difícilment apariable, almenys en el nostre país, a altres obres. Més propera a certes exspressions pictòriques, i, sobretot, a l‘univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de Plath, també Sylvia. I el seu allunyament absolut del costum de bastir el món literari a partir del gènere, cosa tan habitual entre les poetesses de casa nostra, encara la fa més especial i més distant de tot. Més nova. Pel seu blog la coneixereu.

Títol: Altres Arbres (2011 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP paper: 13€ | PVP ebook: 8,5€ Comprar
ISBN: 978-84-92912-13-1
Editorial Tria
Il·lustració de coberta: Oriol Malet
La contemplació de l‘art activa tota una sèrie de mecanismes interns en l‘espectador que fan que la interacció amb l‘obra no sigui mai una activitat buida d‘emocions.Curiositat i plaer estètic, plasticitat visual, fred o indiferència, ordre i perspectiva, desordre i caos en l‘espai, música, poesia, referències creuades entre manifestacions artístiques...
A Altres arbres, el seu segon poemari, Sílvie Rothkovic s‘endinsa en el món de l‘art contemporani de la mà de les paraules, per capturar una sèrie d‘instantànies poètiques que li suggereixen les obres de diversos artistes del segle XX (Richard Long, Robert Smithson, Sol LeWitt, Carl Andre, Walter De Maria...).
Els poemes del llibre evoquen (amb una extraordinària precisió subjectiva) les imatges, les formes i les sensacions que l‘observació de cadascuna d‘aquestes obres produeixen en l‘espectadora.
Altres arbres és una excel·lent col·lecció de polaroids lleugerament desenfocades, d‘impressions sobre el paper, amb les quals l‘autora ens transporta al seu particular univers artístic, literari i musical.
Inquietant relació… :-| …
Jo em pensava que era a Islàndia aquesta relació… tot i que sempre m’ha semblat a comparar la renta per càpita i els nens ingressats amb una mongeta al nas…
Inquietant, certament…
Vull pensar que els qui llegeixen són els finlandesos que no es suïciden, si més no, la majoria dels qui llegeixen no es suïciden. Segur que els no lectors són els suïcides, això vull creure!
tenen fred
Ergo: això demostra que som uns provincians. Suïcidar-se és un dels últims actes de dignitat que hom pot dur a terme. He dit.
És de nit.
I Menorca és el lloc del mediterrani que també més suïcidis hi ha.
I tenen llum i no-tant-de-fred.
La professora de filosofia de la ciència ens va dir que era per la ionització negativa del vent del nord.
Jo també he arribat a imaginar-me que potser justament se suïciden els que no llegeixen. Ai, l’estadística…
Això també ho diu l’informe PISA?
Lo dels suïcidis no. Lo de la lectura una mica.
avisarem a la contracoberta
“leer puede matar” ( editar más )
JRoca, l’informe és PIJA. Una gran pijarada plena de falsedats i de coses que s’han malinterpretat.
I se suïcida, la gent, per manca de llum.
Perdó.
fent referència al comentari de l´homenot que xerra de menorca: hi han dues parts, que són l´estiu i l´altre. a l´altre, hi trobem una illa petita, i un vent molt fort que es diu tramuntana, i trobem que tothom es coneix massa, i que la gent recorda en excés l´estiu i la pell salada. tan poc espai i sentir-se sol i llunyà, petit en un passat que no es mou i que s´arrossega amb els peus i les pitjades, i la pena per no haver sortit abans, i de mica en mica t´arronses, i et perds