És allò dels descampats, que un capullo aparca en línia darrera teu i t’acorrala i no pots sortir. Doncs en plan metàfora. Avui la d’Educació Ambiental ens ha taladrat amb un vídeo sobre el oscurecimiento global. Jo què sé. Jo només vull vacances. Vacances i pluja i una solitud que cremi.
Ha acabat un dels pitjors dies de la (meva) història i no he plorat ni res. Però sé que en vindran més, així que tampoc ho celebro. Demà tinc un examen d’una assignatura de la que no sé el nom. Miro webs de sabates. Jo què sé. Els ulls i l’úlcera se’m tanquen.
He escoltat el soroll del vent amb l’esperança que al sortir ja no hi hagués res. Després he buscat Google al Google.
Tota la tarda he intentat ordenar aquest caos que és el meu voler viure en ordre. Cada dia em faig una llista del que he de fer i la perdo.
La buidor actua de bossa de plàstic. Quan respiro es contrau. A la nit encara fa fred. No véns i em tapes.
