Avui m’he posat per primer cop crema a les comissures dels ulls. Una de mostra que moria al calaix. M’he rentat les dents, m’he pentinat, he netejat el raspall de pèls. I m’he ficat al llit sense ganes de llegir. Encara tremolant des del moment aquell que vaig pensar què hagués passat si realment hagués marxat i allà davant l’abisme engolint-me i un forat gegant al cos impossible de dissimular amb la roba ni amb res i algun familiar meu trucant a la feina i dient és que no pot, no pot. El crit de la Lulú albanberguiana ressonant dins el cotxe i jo obrint les finestres a cent-quaranta per no xocar del mal d’orelles. Perquè no em sortís sang. De tant mal.











