i’m in a rothkovic paint

Potser estimo malaltissament. O visc malaltissament, ja posats. Potser només jo veig el cel d’avui blanc i el sol gris i anorèctic i ridícul. I aquest post patètic i ingenu. Bastant Schumann.

L’altre dia el Biel Mesquida va dir a la ràdio que quan publicava un llibre sentia que feia un bé a la humanitat. Després de calar el cotxe vaig pensar que més aviat la majoria de gent que publica llibres l’únic que fa és matar arbres. Que més aviat els escriptors que ens han fet un favor al posar-se a escriure estan morts o bé amagats ofegats a les cases. La reflexió va derivar a afirmar que, d’aquest món, m’avorreix gairebé tot. I que en els cedés en directe, els aplaudiments són un autèntic conyàs.

labreu.wordpress.com

A la ràdio sonava Debussy i els núvols-monet ho sabien. A la ràdio sonava César Frank i els meus braços com cactus em delataven als ulls de la resta de conductors. Tots volien la mateixa sonata. Hi ha gent que obre els llibres i no en sent l’olor.

Así fue como un hombre ascendió un día a la cima inaccesible.
B. Brecht

Ah sí, desaparèixer. No imaginava que seria així. A lo Walser menjant-me la neu de panxa a terra i tremolant. Ni un sol cedé. Ni un sol dia. Ni un sol racó de desert de la no terrassa de la no casa de la no presència aquesta de merda. No em creix el cabell. M’ha picat un mosquit a dos llocs del braç. No tinc temps de Thomas Bernhard ni de m’aixeco descalça i camino pel passadís perquè el terra fred elèctric em contrau les varius liles de les cuixes i me les torna fluorescents i planes.