Avui m’he posat per primer cop crema a les comissures dels ulls. Una de mostra que moria al calaix. M’he rentat les dents, m’he pentinat, he netejat el raspall de pèls. I m’he ficat al llit sense ganes de llegir. Encara tremolant des del moment aquell que vaig pensar què hagués passat si realment hagués marxat i allà davant l’abisme engolint-me i un forat gegant al cos impossible de dissimular amb la roba ni amb res i algun familiar meu trucant a la feina i dient és que no pot, no pot. El crit de la Lulú albanberguiana ressonant dins el cotxe i jo obrint les finestres a cent-quaranta per no xocar del mal d’orelles. Perquè no em sortís sang. De tant mal.
Potser estimo malaltissament. O visc malaltissament, ja posats. Potser només jo veig el cel d’avui blanc i el sol gris i anorèctic i ridícul. I aquest post patètic i ingenu. Bastant Schumann.
O prohibeixen aquest sol o prohibeixen treballar divendres tarda. A les 20.43 et truco des de la porta i baixes. Tres minuts si l’ascensor està a la teva planta. Roba’m un cacaolat de l’office.
L’altre dia el Biel Mesquida va dir a la ràdio que quan publicava un llibre sentia que feia un bé a la humanitat. Després de calar el cotxe vaig pensar que més aviat la majoria de gent que publica llibres l’únic que fa és matar arbres. Que més aviat els escriptors que ens han fet un favor al posar-se a escriure estan morts o bé amagats ofegats a les cases. La reflexió va derivar a afirmar que, d’aquest món, m’avorreix gairebé tot. I que en els cedés en directe, els aplaudiments són un autèntic conyàs.
Xampú de raïm i llimona. Suavitzant de kiwi. Em sembla que els únics plaers del dia. Potser també una mica el paisatge.
He tallat la pinya a daus. He imaginat el dia en què em trucaràs per dir-me ja!. He deixat de tenir ganes de fer res més.
A la ràdio sonava Debussy i els núvols-monet ho sabien. A la ràdio sonava César Frank i els meus braços com cactus em delataven als ulls de la resta de conductors. Tots volien la mateixa sonata. Hi ha gent que obre els llibres i no en sent l’olor.
Hi ha qui diu que no hi ha res, absolutament res, gustosament comparable a amanyagar un pit una teta de les que caben en una mà. Hi ha dies que estic a molt poc de morir de cansament. I d’avorriment.
Así fue como un hombre ascendió un día a la cima inaccesible.
B. Brecht
Ah sí, desaparèixer. No imaginava que seria així. A lo Walser menjant-me la neu de panxa a terra i tremolant. Ni un sol cedé. Ni un sol dia. Ni un sol racó de desert de la no terrassa de la no casa de la no presència aquesta de merda. No em creix el cabell. M’ha picat un mosquit a dos llocs del braç. No tinc temps de Thomas Bernhard ni de m’aixeco descalça i camino pel passadís perquè el terra fred elèctric em contrau les varius liles de les cuixes i me les torna fluorescents i planes.
