Has escoltat les versions amb orquestra? L’altre dia em vaig adonar que tenia el triple CD a casa, no sé d’on va sortir, però allà estava la portada amb el gos i, sobre el seu cap, “Coser i cantar”.
Avui estava de mal humor i he fet fora els germans de la meva habitació posant “Astronauta rimador”. Un rap (o com se digui) molt més fosc que el que posa el meu germà adolescent, dic jo. Però no li ha fet efecte. S’ha escolat cap dins un altre cop, de quatre grapes i en silenci. L’he descobert un segon abans que em donés l’ensurt de la meva vida.
Fins demà, si véns. Estaré fent les estúpides reflexions del pràticum. (Què volen que digui, que em sembla bé que els pedagogs facin de cambrers del bar dels centres educatius?). Agrairé una interrupció.
HOLES!! Ahir passejava per Mataró. Em paro a can ROBAFAVES. Hi entro. Flâneur, flâneur… Cap a poesia. Retrobo un vell llibre de la PIZARNIK. I al prestatge de sota, llegeixo: JOVE POESIA. Ai las!! La cara d’aquesta poetessa em sona. Ets TU!! Fullejo HELICÒPTER (me’l compro). Tanmateix, la lectura ha d’esperar (com els bons vins). Havia quedat amb els amics: concert de guitarra clàssica (JAVIER OLONDO). Quin geni dels dits!! Aquest matí, m’hi poso… Després de les primeres pàgines (i com a contrapunt) recordo una sentència d’en PANIKKAR: “L’epidèmia d’avui és la superficialitat”. En el teu cas, la fiblada resta lluny. Aleshores, se m’acut entrar a la xarxa i… patapam!! Que petit és el món. Mica en mica, m’enganxa tot el teu univers simbòlic: OLIVER (que ingenu: creia que era MARIA ANTÒNIA OLIVER). A tot això, segueixo escoltant música Klezmer. La darrera descoberta. Bé… Potser demà ens veiem per la FACULTAT. BONA GENT, Josep Lluís
abans dels beatniks, el Bernhard, que és molt més radical i límit? Límit? Sí, perquè desp´rés de Bernhard, com després de Cervantes amb les cavalleries o després de Flaubert amb els sentimentalismes o després de Proust amb el memorialisme o després de Joyce amb tot, ja no hi ha res a fer. Sigui en narrativa o poesia o teatre. Potser, fins i tot, en vida.
Si el que fas, Rothko, és no expressar el que tens a dins, segueix així. Les alegries per a qui se les cregui. La nostàlgia per a qui se la vulgui fabricar, però sobretot no caiguem en el gran parany de “la poesia és sentiment”, eh?
Poetes com Carles Riba, Josep Carner, Joan Salvat Papasseit han basat la seva poesia en la seva experiencia vital inclòs els seus sentiments i son una bona opciô literària ………Ultimament moltes situacions em fan pensar en una frase de la Sílvie d,un post anterior ; “L,excès ens fa poc emocionables”. Hi ha alguns moments en que va bè expressar el que portem dins perquè sinò correm el risc d,experimentar en graus elevats acidesa ,agror i altres malestars,…….
Wa yeah!
Has escoltat les versions amb orquestra? L’altre dia em vaig adonar que tenia el triple CD a casa, no sé d’on va sortir, però allà estava la portada amb el gos i, sobre el seu cap, “Coser i cantar”.
Avui estava de mal humor i he fet fora els germans de la meva habitació posant “Astronauta rimador”. Un rap (o com se digui) molt més fosc que el que posa el meu germà adolescent, dic jo. Però no li ha fet efecte. S’ha escolat cap dins un altre cop, de quatre grapes i en silenci. L’he descobert un segon abans que em donés l’ensurt de la meva vida.
Fins demà, si véns. Estaré fent les estúpides reflexions del pràticum. (Què volen que digui, que em sembla bé que els pedagogs facin de cambrers del bar dels centres educatius?). Agrairé una interrupció.
Droga dura
droga fina
ja fas reflexions de practicum? anda que vas amb temps. tinc enveja.
Un rap? un rap? Un rap és un peix!
(Ossifar)
Fa estona que em miro el teu blog… et falta alegria o només escrius amb aquesta nostalgia melangiosa per no expressar el que tens dins?
No et vull pas ofendre, simplement em sorpren la línia que traces.
Salut!
Albert
Jaja!
Em falta alegria, Albert. A qui no? Però el que tinc dins encara és pitjor!
Nostàlgia melangiosa? On?
Retrats quotidians amb opinió afilada.
Mentre es pugui anar amb temps…
Lliurem el pràcticum d’aquí dues setmanes. Però més ens val treure’ns feina de sobre.
Si no rap, hip-hop: una onomatopeia maca, entre singlot i salt.
Ses velles se xapen de riure.
HOLES!! Ahir passejava per Mataró. Em paro a can ROBAFAVES. Hi entro. Flâneur, flâneur… Cap a poesia. Retrobo un vell llibre de la PIZARNIK. I al prestatge de sota, llegeixo: JOVE POESIA. Ai las!! La cara d’aquesta poetessa em sona. Ets TU!! Fullejo HELICÒPTER (me’l compro). Tanmateix, la lectura ha d’esperar (com els bons vins). Havia quedat amb els amics: concert de guitarra clàssica (JAVIER OLONDO). Quin geni dels dits!! Aquest matí, m’hi poso… Després de les primeres pàgines (i com a contrapunt) recordo una sentència d’en PANIKKAR: “L’epidèmia d’avui és la superficialitat”. En el teu cas, la fiblada resta lluny. Aleshores, se m’acut entrar a la xarxa i… patapam!! Que petit és el món. Mica en mica, m’enganxa tot el teu univers simbòlic: OLIVER (que ingenu: creia que era MARIA ANTÒNIA OLIVER). A tot això, segueixo escoltant música Klezmer. La darrera descoberta. Bé… Potser demà ens veiem per la FACULTAT. BONA GENT, Josep Lluís
El millor “Hormigón” que es pot començar, és l’”hormigón armado”. Per bastir l’edifici literari, calen els fonaments d’un bon sac de Portland beatnik.
abans dels beatniks, el Bernhard, que és molt més radical i límit? Límit? Sí, perquè desp´rés de Bernhard, com després de Cervantes amb les cavalleries o després de Flaubert amb els sentimentalismes o després de Proust amb el memorialisme o després de Joyce amb tot, ja no hi ha res a fer. Sigui en narrativa o poesia o teatre. Potser, fins i tot, en vida.
Si el que fas, Rothko, és no expressar el que tens a dins, segueix així. Les alegries per a qui se les cregui. La nostàlgia per a qui se la vulgui fabricar, però sobretot no caiguem en el gran parany de “la poesia és sentiment”, eh?
Poetes com Carles Riba, Josep Carner, Joan Salvat Papasseit han basat la seva poesia en la seva experiencia vital inclòs els seus sentiments i son una bona opciô literària ………Ultimament moltes situacions em fan pensar en una frase de la Sílvie d,un post anterior ; “L,excès ens fa poc emocionables”. Hi ha alguns moments en que va bè expressar el que portem dins perquè sinò correm el risc d,experimentar en graus elevats acidesa ,agror i altres malestars,…….