La coïssor als ulls de les lentilles caducades el queixal una mica inflat com cada cert temps la bateria de tot que dura massa poc la llibreta que s’acaba però amb fulls blancs entremig d’un dia que vas dir que millor deixar-te una pàgina per si l’escrit d’abans s’allargava els llavis mossegats i la bronca de menjar-se els dits que ragen sang l’enyorança de les tovalloles de platja amb sorra fina enganxada allà per sempre el boicot a la leche pascual els versos més curts del món d’una síl·laba o de cap els pisos que s’acumulen sense vendre’s i impedeixen tirar endavant les vides que volen fugir i volen trencar-se i unir-se a altres vides tirant totes les parets i les muntanyes i tantes coses a fer i a pensar i a trucar que és impossible. Que és impossible seguir viu.
Dius que faig frases massa llargues.
You are in a rothkovic paint.
Rothko^2
;-)
És ben bé que ets germana del Marc… en aquesta fotografia, igual.
Ala sí? Ell és més guapu.
És un text ben bé com la pàgina 78 del Misteri de l’Amor…
Jaja. Deu haver sigut un homenatge inconscient.
Eh! Que aquí escrivíem sense comes molt abans!!!
Diria que la meitat dels blogs es basen en escriptura automàtica.
La gente se pasa mogollón.
Yo, al menos.
Fantàstic camí des de les lentilles caducades fins a la impossibilitat de seguir viu!
Nanit! que demà veurem que és possible seguir el camí: som vius!
Qui és el Marcel?
On és Proust?
si fos oliver no començaria amb majúscules i seria a totes les aràdios
O la pàgina 1, també (encara que aquesta no està senyalada.)
Jo he pres la resolució d’obrir una botiga per vendre països. La resta és inhabitable. Sona molt nyonyo però és que ho faré de debò.
La botiga podria començar en blanc amb una part secreta. Com que ningú s’atreviria a indagar prou com per trobar-la, un cop a l’any s’obriria i qui la veiés doncs la veuria. Total, la fase blanca no duraria un any i a sobre jo crec que acabaria plegant abans.