Títol: Helicòpter (2007 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP: 13€
ISBN: 978-84935391-0-8
Labreu Edicions (Col·lecció Alabatre)
Sílvia Romera (Barcelona, 1981) prové bàsicament del món de la interpretació i l‘educació musical, la qual cosa no ha impedit que intenses aproximacions al mon dels estudis literaris i la història de l‘art l‘hagin convertit en una mena de dipositària periòdica de l‘obra de la Rothkovic, poeta que sembla ser que deu els seus orígens expressius a l‘atabalament serè que les planúries cromàtiques de Mark Rothko, Rothkovic quan encara russificava, provoquen en certes sensibilitats estranyes.
Silvie Rothkovic esdevé, d‘aquesta manera, l‘heterònim que aboca tota aquesta experiència de coneixement, interpretació i sensibilitat a l‘embassament quasi infinit de la paraula i el gest literari, aportant-hi una sensibilitat difícilment apariable, almenys en el nostre país, a altres obres. Més propera a certes exspressions pictòriques, i, sobretot, a l‘univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de Plath, també Sylvia. I el seu allunyament absolut del costum de bastir el món literari a partir del gènere, cosa tan habitual entre les poetesses de casa nostra, encara la fa més especial i més distant de tot. Més nova. Pel seu blog la coneixereu.
Títol: Altres Arbres (2011 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP paper: 13€ | PVP ebook: 8,5€ Comprar
ISBN: 978-84-92912-13-1
Editorial Tria
Il·lustració de coberta: Oriol Malet
La contemplació de l‘art activa tota una sèrie de mecanismes interns en l‘espectador que fan que la interacció amb l‘obra no sigui mai una activitat buida d‘emocions.Curiositat i plaer estètic, plasticitat visual, fred o indiferència, ordre i perspectiva, desordre i caos en l‘espai, música, poesia, referències creuades entre manifestacions artístiques...
A Altres arbres, el seu segon poemari, Sílvie Rothkovic s‘endinsa en el món de l‘art contemporani de la mà de les paraules, per capturar una sèrie d‘instantànies poètiques que li suggereixen les obres de diversos artistes del segle XX (Richard Long, Robert Smithson, Sol LeWitt, Carl Andre, Walter De Maria...).
Els poemes del llibre evoquen (amb una extraordinària precisió subjectiva) les imatges, les formes i les sensacions que l‘observació de cadascuna d‘aquestes obres produeixen en l‘espectadora.
Altres arbres és una excel·lent col·lecció de polaroids lleugerament desenfocades, d‘impressions sobre el paper, amb les quals l‘autora ens transporta al seu particular univers artístic, literari i musical.
Comprar
osti, no conec el Biel Mesquida però geni que sigui li deuen haver donat masses premis, no? es devia perdre el capítol de barrio sésamo de la humildad.
Jo el què no entenc són els aplaudiments al mig dels espectacles d’humor, o fa riure o no fa riure.
Ah, i si t’avorreix quasi tot, abans de suicidar-te deixa escrits uns quants posts com el Ruben, ni que sigui per fer un bé a la humanitat… Tranquils que hi haurà voluntaris per mantenir els vostres blogs…
Exacte. Sempre pensant en el que és millor per la humanitat.
La humanitat també hauria de suïcidar-se, ja que ens hi posem.
Deures per avui: context negatiu en el qual es fa servir la paraula “humanitat”. Per vint-i-cinc pessetes…
la humanitat fa fàstic, però el Mesquida és un regal, no ens enganyem. El problema és que és un regal per a molt pocs, perquè la humanitat, que fa fàstic, no sap llegir.
Fa fàstic, sí.
I el Biel, Mesquida, és un regal per a lectors i per qui s’hi pugui acostar. La humilitat és una cosa i lamodèstia una altra. L’artista no ha de ser ni pot ser mai modest. Humil, sí, però modest, no, i menys quan ets un gegant com la Rothkivic o com el Mesquida. Deixeu-li dir el que diu, eh?
ups, perdó, perdó… modèstia, es va perdre el capítol de modèstia.
Bé, als genis se’ls pot permetre tot, i la seva obra continuarà igual de genial, però no treu que sigui un defecte la falta de modèstia…
Ah. Prefereixo els artistes que no parlen de la seva obra. I si són antisocials o tenen tendència a lsuïcido, millor; en part els comprenc. Són més valents que jo.
Si el Míster es jubilés, faria un bé a la humanitat. Uns se n’adonen, altres no. Però mai em crec les fatxenderies. De fet, diria que crec en molt poques coses. Així arrossego el llast amb més energia i puc continuar fent cercles a velocitat regular. Què més dóna una tonelada que una i mitja: jo n’esperava dues. I anar tirant.
Salutacions.
Però, tal com tothom sap, en aquest esquitx de paradís que ens ha tocat viure és necessari morir perquè et reconeguin la feina. Total, ara les Creusantjordianes ja les donen a qualsevol desvalgut, mediocre i provincià…
En fi, sempre ens quedarà la Silvie…
No només els que escriuen llibres maten arbres.
Inclou en el sac els que escriuen a tots els diaris.
Si el Mesquida és un regal per pocs, que el llegeixin pocs.
Comentaris així, com els del Mesquida –subconscient díxit– me fan Ràbia.
Seran que em recorden a Aznar?
coño ya
Jo quan escrivia escrivia perquè no m’agradava ni el que escrivien els altres ni el que hi havia ni re, només quatre idees i imatges. Després vaig veure que no tenia res millor a escriure i ho vaig deixar uns 580 cops. L’últim va ser l’altre dia, ara faig dibuixets :/
ni idea, teniu. un artista ha de ser humil, però la modèstia, encara que sigui tímid, el pot castrar. Ja arribarà el dia, ja.