Avui m’he posat per primer cop crema a les comissures dels ulls. Una de mostra que moria al calaix. M’he rentat les dents, m’he pentinat, he netejat el raspall de pèls. I m’he ficat al llit sense ganes de llegir. Encara tremolant des del moment aquell que vaig pensar què hagués passat si realment hagués marxat i allà davant l’abisme engolint-me i un forat gegant al cos impossible de dissimular amb la roba ni amb res i algun familiar meu trucant a la feina i dient és que no pot, no pot. El crit de la Lulú albanberguiana ressonant dins el cotxe i jo obrint les finestres a cent-quaranta per no xocar del mal d’orelles. Perquè no em sortís sang. De tant mal.
Oh…
Aquesta plaça em fa plorar. Clar que ploro a tots els puestos, sóc la típica tieta vídua. O viuda, vaja.
Però sempre tornem.
Per primer cop a la vida? Per primer cop aquest any? Per primer cop aquesta setmana? O és un “primer cop” de ficció literària?
Signat: un altre tiet que no plora en aquesta plaça perquè mai a estat a Lisboa; però que de ben segur ho faria si hi fos.
Tot Lisboa fa plorar.
Primer cop a la vida!
Qué fuerte.
Quan torno també ploro.
Si un dia us explico la meva “Lisboa story” plorareu.
Volem saber!
Et vas enamorar d’una castanyera?
“…era una nit de cap d’any plujosa a Praça do Comerço..” ui, quina mandra….
Primer cop a la vida? Qué jove! i quina enveja!