02
maig
 

Doncs això, deia que faria l’esforç de ser optimista. Ell no vol una Sylvia Plath a casa, plorant per les cantonades i amb el cap dins el forn els diumenges a la nit. Avui que fa sol, crec que puc.

 

 
« Disco 2000
No post »
Publicat un divendres, 2 maig del 2008 a les 12:22h.RSS Feed per aquest post Trackback
  1. 1 Rubèn 2 maig 2008 a les 14:05

    Robert Smith (de The Cure) és un mite.

  2. 2 sílvie 2 maig 2008 a les 15:54

    Adoro el: “¡que no se tronche!”

  3. 3 tonitofa 2 maig 2008 a les 16:10

    “un dia vi una luz, allí en el horizonte… y luego vi que era mi talento que se alejaba”. Sí que és un mite.

  4. 4 sílvie 2 maig 2008 a les 16:12

    “cambió mi vida The Cure….”

  5. 5 Rubèn 2 maig 2008 a les 16:53

    El viernes!

  6. 6 Marcel 2 maig 2008 a les 17:01

    what she says? Què ha dit?
    what he says? Què ha dit?

  7. 7 ie komori 4 maig 2008 a les 13:57

    Hahahaha, mola la cutresuplantació d’A Forest que sona al principi XD

  8. 8 McRomer 5 maig 2008 a les 19:58

    treu el cap dels forns. la Plath era una Plastha, malgrat els seus bons poemes. deixa-la que es cremi sola soleta solíssima.

  9. 9 Judit 6 maig 2008 a les 0:03

    I jo adoro aq vídeo que has penjat!! Genial!!

  10. 10 sílvie 6 maig 2008 a les 0:25

    A casa estem malalts d’aquest vídeo. No podem parar.

  11. 11 Judit 6 maig 2008 a les 16:46

    No m’estranya! És que no té desperdici, és una darrere l’altra!

Deixa un comentari