Com no tinc ganes de fer un post catastrofista o decadent ni em vull fotre amb la gent que llegeix llibres dolents ni vull plorar davant vostre ni parlar com sempre de finals i de franges i d’absència i de fàstic i de mandra i de dolor i de miralls on em veig i em desoriento. Doncs no escric res i a pendre pel sac.
Doncs oblida’t de que et comentem.
Au.
I tampoc penso respondre-us.
Ni jo penso comentar res
Què?
El no-post és, en essència, un post. És com la mentida de l’agnosticisme que, en si mateix és impossible. No pots no conèixer. No es pot negar el que no es coneix, el que és inconegut… bé, disquisicions panikkarianes a banda, bona entrada de setmana.
tots som post-
ecs!
Si no fos perquè no penso dir res, et diria mentidera…
b
Si el 28 de maig sou a prop, em faria molta il·lusió saludar-vos:
http://elvertigen.blogspot.com/2008/05/segona-presentaci.html
és que fins i tot quan no vols ets la millor
Gràcies!
Doncs ja has escrit, hauries d’haver deixat les linies en blanc… I a més has contestat 1 comentari… Encara que no vulguis, no t’hi pots resistir, o serà que les paraules no se’t resisteixen?
Apa! fins al proper post! ;-))
Doncs jo, després de molt temps, escriuré quelcom
Doncs jo, malgrat l’insomni, penso seguir sense dir res.
(Ju, la teva postal de Sant Petersburg sí és la millor de la foto)
insomni
.
.
.