Tinc mal de cap, com si a dins encara plogués.
Lo malo es que no me busca nadie.
R. Smith
Quan ens enfadem en plan bèstia, em diu que Dostoievski no m’agrada de veritat i que només ho faig veure per semblar guai i que en realitat m’avorreix solemnement. Jo ploro i se m’inflen els ulls. Algun dels dos marxa de casa. O els dos. Al cap de vint minuts tornem. Fin.
que dir i no dir
és res a la fi?
J. Vinuesa
M’agrada trobar molt formatge a les amanides i l’olor de les pells humanes quan els ha tocat el sol molta estona i bullen. M’ha picat una abella a l’entrar al cotxe, just quan els alabatres us trobàveu per celebrar. No és conya, fa mal. Quan menjo enciam iceberg penso en el Keke.
Avui he treballat des de casa. Bé, des del llit. No han parat d’entrar i sortir insectes alats, allò blanc com cotofluix que vola i una mica de sol en plan surt a fora surt a fora surt a fora i escarxofa’t al balcó. Els teclats de mac nous no tenen poma.
Com no tinc ganes de fer un post catastrofista o decadent ni em vull fotre amb la gent que llegeix llibres dolents ni vull plorar davant vostre ni parlar com sempre de finals i de franges i d’absència i de fàstic i de mandra i de dolor i de miralls on em veig i em desoriento. Doncs no escric res i a pendre pel sac.
Doncs això, deia que faria l’esforç de ser optimista. Ell no vol una Sylvia Plath a casa, plorant per les cantonades i amb el cap dins el forn els diumenges a la nit. Avui que fa sol, crec que puc.
Primer. Els dies en què la debilitat escanya. En què et diu que sempre cauràs. Que ets un tap de break de llet qualsevol i que tots tots tots regalimen. Segon. Et fas la torrada de nocilla i cau al marbre pel costat untat. L’esforç per ser optimista és molt gran. Però el faré.
