No he parlat en tot el dia. Només he insultat la forquilla quan ha caigut a terra plena d’enciam.
M’he quedat sola, empollant sobre l’afàsia, la disfàsia, la disartria, la disfonia. He trigat molt en desfer la sivella de la sandàlia. M’he dutxat amb ira amb l’esponja que rasca. He baixat a comprar iogurts i una nena feia caca a l’arbre de l’entrada. El malson de l’estiu és haver d’ensenyar la pell, on tot està escrit.
M’han fet descompte per comprar una agenda nova el setè mes de l’any. Adoro que trigui tant a fer-se de nit.
Ser transparent. Més o menys invisible. Com la cadira de Phillipp Starck o la Bourgie. I avui, que la música a tot drap ens salvi.
Tota la nit desperts ens ha enfonsat els ulls dins les òrbites. Gairebé també part de la cara. Ara la llum em fa mal. I em fa mal el cafè fred, l’arbre immòbil, el sostre que no sap. Que no té ni puta idea del blau que s’inunda a ell mateix allà fora. I el vidre translúcid verd des d’on em mires, des d’on mai dorms.
Avui és un dia per sentir-se com el track catorze del Sixes&Sevens, però tinc tanta feina estúpida a fer. He dormit quatre hores i aquest és el meu segon cafè.
He d’organitzar un berenar. Comprar un maxicosi. Escalar. Recordar constantment tota aquella bola de plastilina que era quan era jove i transparent i era illa i ni tu ni res semblant a tu semblava acostar-se. En cap moment vaig pressentir-ho. Tot això.
Sempre he sigut més de teoria que de pràctica. O de planificar i no aplicar. O de millor escriure que viure. Tinc els dits plens de ferides nervioses. Putu juny.
De joveneta, un dia vaig anar fotocopiar unes partitures (il·legal) a una copisteria. Quan vaig marxar, un vellet que feia estona era a la cua, va cridar Adiós, hermosa chopiniana! , fent girar tot el personal. Mentre tornava a casa fent saltets, se’m gravava la frase al record en lletra barroca i per sempre. Des de llavors m’autoanomeno així, a vegades, a mi mateixa, quan parlo per dins. Sóc conscient que això no té cap interès.
Tornar a posar gasolina. Fer un examen amb apunts. Acceptar l’única oferta que ens fan pel pis, que inclou deixar mobles, nevera i ànima. Tot per tu, Willy Wonka. Seguir menjant sopa malgrat el juny. Portar sempre a sobre vint-mil retoladors de colors pastel. Cobrir el piano elèctric de fulls per endreçar. Odiar els dimarts gairebé tant com els dijous.
