De joveneta, un dia vaig anar fotocopiar unes partitures (il·legal) a una copisteria. Quan vaig marxar, un vellet que feia estona era a la cua, va cridar Adiós, hermosa chopiniana! , fent girar tot el personal. Mentre tornava a casa fent saltets, se’m gravava la frase al record en lletra barroca i per sempre. Des de llavors m’autoanomeno així, a vegades, a mi mateixa, quan parlo per dins. Sóc conscient que això no té cap interès.
En té, en té.
En té, en té.
En té, en té.
Bueno, què! Catxondeo?!
Catxondeo.
Catxondeo.
Catxondeo.
Choped.
En té en té…
… molt més que els comentaris que s’han generat. Hermosa chopiniana.
un vellet que feia estona era a la cua
En té, en té.
Ara compta si no t’ho vaig dir jo, en un sensevoler volent!
Que ets vellet tu? Si fa deu anys!
O no esteu bé o sou molt cotilles.
Si fos membre dels Imparables o d’algun col·lectiu poètic super bemparit i postmodern, faria un poema el títol del qual seria “Petrarca de whisky”. I diria “‘Na xumant, ‘na xumant, com un monitor de lleure. En els focs de camp, ens queixem dels ‘Cançoners’ que hi ha. Laura: I want to fuck you!”
I resulta que en té! Sí que en té, encara que es generi el catxondeo; sempre va bé riure una mica, hermosa chopiniana!