No és un bloqueig. Ni una fuga a Veracruz ni a enlloc. Em pregunto per què no tinc res a dir. Creuo els semàfors, suo, aparco. I la literatura no s’apropa. Serà que amb la llum que entra per aquestes persianes i el sostre que em llevarà cada matí és impossible tornar a estar trist.
He vingut per segon cop. T’he esperat dins de casa. La persiana baixada. La tos dels veïns. Deixant que sonés la llamada anónima al fixe. Marxaré només quan no em quedi cap tros de carn perquè em masteguis.
sucumbir v.intr. Algú, cedir a una cosa a la qual no pot resistir més. Sucumbir a la fatiga. Sucumbir a la temptació. | ABS. Cessar de viure.
Quan arribava a casa m’asseia al terra del lavabo i ho assimilava. L’accident dels set cotxes, les reunions, els informes, els reculls de cançons populars txeques, el nen de les galtes quan va llençar tots els instruments de percussió per terra i va dir que no vindria més.
Suposo que és imprescindible esperar perquè tot això prengui algun sentit. Tot està fora dels calaixos. I la improvització no és lo meu. Ni al piano ni enlloc.
Menjo pipes i miro dibuixos animats. Enlloc de fer les trucades que em mana l’agenda, a regidors, mares/pares/tutors i a venedors de pianos. Hi ha caixes per fer i menjar podrit a la nevera. No em plantejo, però, cap canvi d’actitud que comporti allunyar-se d’aquest sofà i de la lentitud d’esperar que arribis.
Pensava que el juliol seria un moment preciós. Però tampoc. O potser hauria de dir: encara no. Jo què sé. Jo només vull anar a Berlín a comprar-me unes bambes. I saber on visc.
Després de jornades laborals com les d’avui, de tretze hores i cent-cinquanta bronques, no crec que pugui amb el Dostoievski ritual de cada estiu. O potser sí, si el terra hidràulic de Balmes es converteix en el nostre forat ingràvid i il·luminant, en el nostre cau temple palau fortificat armadura amagatall secret panteó i ens hi podem amagar com talps i ignorar en quin moment es fa de nit.
Les lletres de les cançons dels Lemonheads sempre me les invento. L’aigua estava massa freda, no podia respirar.
Ho he estat a punt de deixar. Això, la vida, tot. A mig camí, se m’ha encès la llum de l’oli. He anat a deixar el plat brut a la cuina. He seguit arrencant fulls a les revistes d’interiorisme. He arribat a casa gairebé sense aire. Avui em mantindré immòbil perquè almenys alguna cosa de tot allò torni.
Cortar este dolor, ¿con qué tijeras?
M. Hernández
He trobat una llibreta del 98. Fullejant-la hi he llegit: La naturalesa pròpia és immutable. M’hi hauria d’estar una mica per saber si encara ara ho segueixo afirmant. La Sílvie de disset anys m’espanta bastant. Vaia sonada. Me’n vaig de rebaixes.
