No és un bloqueig. Ni una fuga a Veracruz ni a enlloc. Em pregunto per què no tinc res a dir. Creuo els semà fors, suo, aparco. I la literatura no s’apropa. Serà que amb la llum que entra per aquestes persianes i el sostre que em llevarà cada matà és impossible tornar a estar trist.
“La depresión vende”, que li deien a l’Ashcroft. I ell responia “Y inspira”.
Escriure o ser feliç, quina disjuntiva!
No estic gens d’acord amb aquest post d’avui. Que em tornin immediatament els calers.
Com diu Quiroga; “No escriguis sota l’imperi de l’emoció. Deixa-la morir, i evoca-la després. Si ets capaç aleshores de reviure-la tal com va ser, has arribat en art a la meitat del camÃ.”
per tant, senyoreta, la convido a evocar, ara que no està trista.
Cony d’autors…
Un dels seus editorsuelos.
el seu editor té raó, busqui…
Evocando. Todo el dÃa evocando. Sin parar de evocar. Qué bajonazo, encerrada en su cuarto, con su guitarra… y sus pósters del che Guevararl… Evocando… el bajón, claro.
Rosa León (a quien le fue francamente bien).
quina alegria! madre mia! diorrl!
un aplause
Això és un humil blog, no és literatura, aixà que aquà la teoria aquesta no té cap sentit.
A més, tinc massa feina buscant sofà i cadires!
nyé-nyé
Va, no t’enfadis editorsuelo.
tranqui, autorsilla, ajjajaja!!!
Què dius SÃlvie que un humil blog no és literatura? ui si et sent l’Ibà ñez…
Varèse per allò del “poème électronique”… suposo.
http://www.youtube.com/watch?v=rC3OXai7W9I
De vegades, el sentit comú no té res a dir..
Malgrat tot ,però,aquella frase del Rilke que diu que “tota vida és viscuda” es pdoria aplicar amb l’escriptura. (no sé quie hi dirà , però la srta. literatura…)
La literatura és una meuca que no em cobra les mamades. no busqueu. és meva. Podria ser del Forns, sÃ, prosveuqueno. Que què vol dir? Res. ës per fer-se el guai i postmodern, amb tocs de pseudointel·lectualitat dels que van al Centre d’Art Santa Mònica i pensen sense entendre. només fluir. Klaatu. Barada. Nikto.
Reinventa’t!
sempre he pensat que la sirena d’”amèriques” de Varese era com el timbre que anuncia el final de la classe, que era com les sirenes de totes les fà briques d’amèrica sonant alhora i anunciant que “el món d’ahir” s’ha acabat.
també penso que tenia un nom, Edgard, massa dolç, d’ingenu shakespearià que l’acabaran entabanant. no s’adiu amb algú trencador.
potser la sirena de Varese et diu que ja és hora de desempallegar-se de la silvie rothkovic.
t’ho diu dolçament, però.
Tant canso?
Millor no pregunto.
¿ Cansar ????gens ni mica ….perquè et reinventes en cada post amb noves i diverses inspiracions. M,agrada el teu blog.