Prefirió callar.
C. Magris
Descobreixo que és dimarts. L’aire fa olor a farigola, algú plora. Tornar a agafar l’autobús, l’embús, les cames esgotades. Quan s’acaba l’estiu, sento una lleu incapacitat de tornar a ser material.
Descubre 10 anticuarios modernos.
AD
L’elecció d’una llibreria, el sofà o el moble de l’entrada em treuen la son. Juntament amb el mussol plasta de la branca de davant la finestra, sí. Així que el meu estat d’insomni és gairebé el mateix que durant el curs (escolar). Avui era el primer dia d’estiu que em venia de gust prendre el sol i no n’ha fet. A la pàgina 144, se m’hi ha enganxat un xiclet. L’hauria d’haver llençat a terra i passar d’embolicar-lo amb un paperet i a la bossa fins a trobar una paperera.
Sé que tú amas la nada.
C. Magris
El silenci profund del pati de la casa patriarcal (només torbat per les nenes veïnes que canten histèriques entre els arbres) m’acull, mentre espero el racó de món que em pertany on seguir llegint, bevent te i on col·locar el petit bust de Brahms comprat a Friedrichstrasse o el tentempié kitsch de colors de la botiga de la Hamburger Bahnhof. Ni bambes ni roba trendy. I per cert, pel què fa a Magris, permeteu-me, siusplau, que per uns dies no citi a ningú més.
Me’n vaig però no com qui s’escapa. Marxo al país de les tres bés. Marxo a despertar-me i desconèixer el llit de l’hotel a l’obrir els ulls sense ni temps de reaccionar, marxo a no contestar cap trucada. I potser trobaré algú que seré jo esperant-me des de fa molt. Com qui llegeix el Talmud. Com qui es busca al google. Ja m’he tallat el serrell ben recte, també les ungles i he fet el necesser amb el sabó de cabell, el sabó de cos, les pinces, l’ibuprofeno.
Foto:ip
El poeta no se parece a Aquiles o a Diomedes, que se enfurecen en el carro de guerra, sino más bien a Ulises, que sabe que no es nadie.
C. Magris
Són els llibres que estan tan per sobre, els que m’agraden. Dels que no entenc la meitat de les frases però que de sobte fan plorar o fan desitjar amb total obsessió l’adquisició d’un llapis. He anat a recollir les ulleres. He anat a demanar el preu d’unes làmpades* de sostre.
*Odio làmpada, però és així com es diu.
**Ja semblo el Productes, fent anotacions a peu de post.
Vaig mirant de tant en tant el balcó però en cap moment hi ha neu. Estic atrapada entre caixes i bosses de merda per llençar, paperets, bolis que no van, fotos retallades, felicitacions de nadal de nenes del cole que no estan al facebook. A estones canta el Beck el seu disc de dies núvol a estones una tia toca el Concert Italià al canal Mezzo i jo que li fotria patada a la tele quan canvia de tempo d’aquesta manera tan estúpida i gratuïta.
Viajar es inmoral, decía Weininger mientras viajaba.
C. Magris
El vent corre en sentit contrari al meu serrell, que avui he pentinat de costat, i això m’impedeix concentrar en la primera pàgina del Magris. I després, al tren, el noi que parla per telèfon. Al metro decideixo passar-me a l’ipod, i aleshores entra l’acordeonista a tot drap. Només se m’acudeix posar els ulls en blanc. La casa està a les fosques. Fa menys calor.
Enyoro Portugal, enyoro caminar, enyoro acabar-me el primer volum d’algun hit rus i que les tapes toves acabin doblegades en semicercle. Enyoro estar a algun lloc que no sigui aquest. Si ara obro la finestra, els catàlegs d’Ikea se’n van a prendre pel sac. Que ja seria una mica la idea.
Un pinçament és tot el que m’ha comportat el retorn a Mozart. I sóc incapaç de llençar un treball que vam fer a una excursió amb el cole el 1993 on hi diu Pregunta: Que vols ser de gran?, Resposta: Voldria ser escriptora. Què bo. Pofre Sílvie petita.
Em costa massa llegir poesia de gent viva. Dic adéu a les parets i xuto les sabates que m’han fet mal des del primer dia.
