He passat tanta gana aquest matí, que tot hi haver dinat, segueixo tremolant. Em fa patir el cap de Beethoven, tants dies dins una caixa. Al sortir m’escridassarà en plan simfonia. A la tele, el Gérgiev dóna una classe magistral.
La meva mare riu quan li dic que em retiro de la meva gran carrera de llegidora de poemes en veu alta. Diu que em passo la vida retirant-me. Pianisme, rapsòdies. Sempre acabo enyorant el callar.
He tancat totes les caixes. Ja només queda trucar al camió. Però la tarda blanca i suïcida, tan brutalment estúpida i solitària, em sembla una condemna a seguir sempre així, amb el dni caducat i sense casa. La roba d’hivern encara pica, l’he ordenat. És una manera com una altra d’estar-me aquí esperant.
Necessito vacances. Ja? Sí.
A les nits, ploro enfonsada al coixí sense cap raó. Potser perquè no suporto més el matalàs tou de l’habitació de convidats. Potser perquè hi ha imatges de mort que no tolero. De dia, penso que he acertat escollint el teu agressiu optimisme groc. La salvació seca, transparent, burgesa i brillant que dissenyava sense creure, ara és meva.
Dissabte matí el barri estava mort i alhora tan viu que semblava impossible no plorar mentre caminaves direcció a comprar els croissants. Dos de xocolata i dos normals. Esmorzars cars de ciutat per menjar tirat sobre uns coixins a terra. Hi ha coses massa boniques per resistir-les sense cridar. I Vila-matas nous a la lleixa de la llibreria encara invisible. Dóna’m els punts que em toquen, simpàtica caixera, que vull les tovalloles. Només accepta efectiu. Sóc tan feliç, quan no penso que demà sortiré que serà fosc.
Lo profundo calla.
A. József
L’Staël deia que ser artista no era explicar, sinó viure com un arbre. No conec cap arbre. A la paperera del vagó hi ha un plàtan podrit. I cada cop que entro en aquest pis Scarlatti ressona sense parar a dins. A dins el cap, no a dins el pis.
Coses poètiques com abonar-se a un pàrking. Canviar de putu heterònim que ja no és nom ni és res que és un forat al carrer on s’hi escolen les burilles* dels vianants que esperen. Esperar, assegut a terra, el senyor del gas. Rodolar. Començar a vestir de gris. Potser per sempre més. Fer enumeracions ridícules.
*Una altra paraula que també tela.
Hi ha pols, d’aquesta negra de ciutat, i el Rú té mocs. Els esternuts ressonen de manera brutal dins la buidor neoclàssica. Ell amb uns ulls melodramàtics i jo amb un Marc Jacobs robat i bambes, baixem a comprar la nevera i un antiestamínic.
Avui ja no estava tallat el carril dret. No hi ha hagut retenció. Per tant, no hi hagut pensament. He fet horaris, he comprat un piano paret i a les quatre he recalentat la carn amb bolets que he trobat tapada sobre els fogons. Aquesta nit he dormit poc, em despertava el meu nebot aixecant-se a fer pipi. La vogue colecciones de cinc-centes setanata-dues pàgines em rellisca de les mans mentre dormo.
