Coses poètiques com abonar-se a un pàrking. Canviar de putu heterònim que ja no és nom ni és res que és un forat al carrer on s’hi escolen les burilles* dels vianants que esperen. Esperar, assegut a terra, el senyor del gas. Rodolar. Començar a vestir de gris. Potser per sempre més. Fer enumeracions ridícules.
*Una altra paraula que també tela.
Tota ridiculesa és relativa… menys la pròpia. O algo.
O escoltar tabula rasa de Pärt o lletgir el cant de C.K Williams o…
Rodolar? Per culpa seva he entrat en una horrible espiral de nostàlgia… Fa molts anys que no rodolo per terra. I vostè?
Afegiria: Mirar malament als adolescents que mengen pipes, la primera factura de l’aigua a nom teu, tornar al zoo després de taaants anys, comprar un moble, anar sol al teatre, preocupar-te pel mal alè, començar a cantar una cançó i que ningú et segueixi, evitar certs carrers a certes hores…
Gràcies, m’ha fet vomitar una mica.
Armand.
Lu de mirar malament als adolescents que mengen pipes ho faig. Un dia vaig renyar uns que fumàven al metro. Comprar molts mobles.
Walter Benjamin, a ‘Una infància a Berlín’, escriu:
“Perdre’s en una ciutat pot ser una cosa ben banal i poc interessant. Exigeix ignorància, res més. Però perdre’s en una ciutat, com aquell qui es perd en un bosc, requereix aprenentatge.”
Jo sempre em perdo. No m’oriento en absolut.