i’m in a rothkovic paint

Avui he sortit de casa vestida de gris rosa verd lila i blau, una setmana després d’haver confessat al meu pare en plan trascendent que últimament em sento realment inclinada vers la sobrietat. Vers la solidesa minimal. He pensat en la contradicció d’estimar Sol Lewitt i Rachmaninov a la vegada i he fet feliç exultant el camí del tren a casa saltant Soy un disfraz de tigre. Bé, no, no he saltat, el fred no m’ho permetia, però volia. Mentre creuava la Gran Via em sentia una total fan de l’absurditat més absoluta i he recordat que això és l’únic que em fa comprendre. En aquell moment m’he sentit fluxus i quan he arribat a casa he apuntat a l’agenda a llapis: comprar una camisa de flors, si pot ser blaves.

Magris va dir un dia (segons Vila-Matas, és a dir, segur que no ho va dir) que la literatura no et salva la vida però que pot donar-li sentit. Jo crec més aviat que la literatura no té sentit però que, no obstant, et salva la vida. Mentre menjava amanida, he pensat en els happenings de Vostell i els seus enciams consumits.

Transportar neu és impossible i a més a més no té cap sentit. Tot i així, és al que aspiro. O potser hauria de muntar la meva paradeta al costat del Sena i dedicar-me a vendre aire en plan Yves Klein.

Normalment és una enyorança matemàtica i concreta. D’un lleu patiment constant. En certs moments, però, apareix. El buit total. Sento la caiguda, perdo el coneixement. És un moment molt curt. T’ho anava a dir, però quan? Em posaria a plorar i no és res. És només el cansament de tantes hores fent veure que sé què m’estan dient. I tu diries si tu plores jo ploro. Els dies interminables, exiliats de les finestres, dels pròlegs, els quadres del Metropolitan sorgint dins la memòria mentre em parlen de no sé quin conveni denunciat. Els llapis de tots els museus on no he entrat guixant les portes de les aules i dels ajuntaments. Els teus còmics en filera del groc al verd en perfecta evolució cromàtica. La postal dels bauhaus dins no sé quina caixa posada a l’últim moment per un dia trobar-la per sorpresa i somriure i penjar-la a la nevera. Kandinsky entrant a la casa nova. Rússia sent la casa nova. El blanc constructivista cobrint-nos, obligant-nos a desaparèixer, com quan parlàvem de trens de mercaderies que transportaven neu.

A la nit, als carrers dels pobles on treballo no se sent res. Mentre espero dins el cotxe que sigui l’hora de la reunió, suposo que a dins les cases sopen. Suposo també que aviat tindran mandarines a la fruitera. Molt lluny, al carrer sorollós de la ciutat on casi visc, les parets buides esperen. He de llegir. He de renovar el teletac. He de comprar bitllets a Londres. Vale no.