A la nit, als carrers dels pobles on treballo no se sent res. Mentre espero dins el cotxe que sigui l’hora de la reunió, suposo que a dins les cases sopen. Suposo també que aviat tindran mandarines a la fruitera. Molt lluny, al carrer sorollós de la ciutat on casi visc, les parets buides esperen. He de llegir. He de renovar el teletac. He de comprar bitllets a Londres. Vale no.
Primer demano perdó per trencar el silenci.
Comprar bitllets a Londres per anar a veure l’exposició del Rothko a la Modern Tate, suposo. Doncs, ja en som dos… o més.
Més, més. Ja en som més.
Sóc pobre. Snif.
Doncs no sembla… o el pis nou de trinca i la làmpada Kartell de 250 euros són pura fal·làcia?
Ei, que t’han timat, que no val tant, no arriba als dos-cents.
Però sí, per coses així no podem anar a London.
Als carrers dels pobles on treballes (i on visc) no se sent res. Imagina’t una pel·li del David Lynch i podràs travessar les façanes amb la mirada.
Què!? La llum val això?
Ser ric o no és qüestió d’actitud.
Ser ric és un “state of mind”.
Això de travessar les façanes amb la mirada em recorda “Alteration of a Suburban House” de Dan Graham.
No hi ha cues a ala Tate…
ui, doncs com se li acudeixi escoltar la ciutat a les quatre del matí, que és l’hora “silenciosa”…
Defak, deixa’n una mica pels altreeees.
Doncs el primer dia que hi dormi escoltaré bé.