i’m in a rothkovic paint

Normalment és una enyorança matemàtica i concreta. D’un lleu patiment constant. En certs moments, però, apareix. El buit total. Sento la caiguda, perdo el coneixement. És un moment molt curt. T’ho anava a dir, però quan? Em posaria a plorar i no és res. És només el cansament de tantes hores fent veure que sé què m’estan dient. I tu diries si tu plores jo ploro. Els dies interminables, exiliats de les finestres, dels pròlegs, els quadres del Metropolitan sorgint dins la memòria mentre em parlen de no sé quin conveni denunciat. Els llapis de tots els museus on no he entrat guixant les portes de les aules i dels ajuntaments. Els teus còmics en filera del groc al verd en perfecta evolució cromàtica. La postal dels bauhaus dins no sé quina caixa posada a l’últim moment per un dia trobar-la per sorpresa i somriure i penjar-la a la nevera. Kandinsky entrant a la casa nova. Rússia sent la casa nova. El blanc constructivista cobrint-nos, obligant-nos a desaparèixer, com quan parlàvem de trens de mercaderies que transportaven neu.