Tots aquests dies de semàfors mal sincronitzats acaben fets miques. A aquestes hores, només llum al pis quinze de l’edifici d’oficines. Per fi a casa. Chopin estudi opus vint-i-cinc número set i sopa. El 24 el deixo pel final, pel final de la vida i de tot.
Imagino que la neu ataca la casa. I que m’hi quedo a dins, arranjant cançons de nadal per a dos pianos, un saxo i quatre violins. Que no he de sortir-ne mai més. I que l’aigua glaçada es va desfent i que aviat les coses suren.
Ahir sopant, mentre li parlava de dodecafonisme, el Rubèn, menjant formatge, va dir que John Cage era viu. Ell es referia a un altre John Cage, però a mi m’és igual. L’afirmació va sonar tan religiosa, tan brutal, que potser encarregaré samarretes. Crec que ell no es va adonar d’haver fet una revelació estètica, perquè continuava menjant formatge com si res.
He viscut dia a dia la putrefacció del gat esclafat al carrer. Hi he passat, sempre saludant-lo, fins que ha desaparegut. Així que vaig dient que ja ho sé tot. Les llums de nadal. L’última còpia de la clau. Un altre dia que he arribat a casa bé, sense ni una erosió ni un cop.
Tota la vida he anat i tornat dels no-llocs. A vegades el mal de cap és un no-lloc. La finestra és un no-lloc. El llibre és un no-lloc. La nit també. Impossibles de tenir, referencials i prou. Espais on la llum t’assenyala, com la creu d’Auster. T’assenyala i t’escanya. De què serveix un camí sobre el mar, senyor Smithson? Allà no hi ha ningú. Només la sal que fa inútil la terra i l’aigua. Ens hi podem relacionar però no quedar-nos-hi. Ens podem comprar un cràter a Arizona. Només per retornar-hi de tant en tant quan vé massa gent a casa o algú et truca queixant-se perquè no va la calefacció i els nens es congelen. Grans esforços per res. Construccions inútils, que només se salven pel seu simbolisme il·limitat. Una mica com nosaltres.
Señorita, me ha devuelto mal,
me ha dao de más.
C. Love
Toco els Valsos Poètics. Potser se senten al carrer del costat, homònim a l’autor. Davant l’esgotament, em pregunto si tant compromís amb el futur és necessari. A vegades em visualitzo, llegint al sofà o comprant sabates, i imagino que és l’últim moment de tots.
Quina imbecilitat ser dos. Doncs sense ella em moriria, tindria un càncer, em deformaria físicament. He sopat un bol d’arròs i de postre cereals amb iogurt. He trucat als bombers per dir-los que de moment bé.
No me n’he anat. Sóc aquí a casa, deixant d’escriure per sempre. Imaginant impossibles frases Kosuth de neó blau que ho diguin tot, que es recargolin fins l’expressió més incontestable. La vida irreal, la de fora, no em deixa venir, em decapita constantment, em fa sagnar la carn de sota l’ungla. Clico pista de audio tres: Arvo Pärt Festina Lente i se sent fluixíssim, gairebé gens. Hem berenat pastís així que no soparé. Dormiré i prou, donant voltes a les frases de llum, morint de malalties corrents: indecisió, pànic, no sé què fer.
