No me n’he anat. Sóc aquí a casa, deixant d’escriure per sempre. Imaginant impossibles frases Kosuth de neó blau que ho diguin tot, que es recargolin fins l’expressió més incontestable. La vida irreal, la de fora, no em deixa venir, em decapita constantment, em fa sagnar la carn de sota l’ungla. Clico pista de audio tres: Arvo Pärt Festina Lente i se sent fluixíssim, gairebé gens. Hem berenat pastís així que no soparé. Dormiré i prou, donant voltes a les frases de llum, morint de malalties corrents: indecisió, pànic, no sé què fer.
Tantes llums que tenim i tan cecs que acabem tots.
eh, no hem fet fotos.
si al final no ens surt res interessant ens tanquem al teu pis i vivim fent té i fluxus, la comuna hippie version postmoderna amb ixbox (es diu així?)
s’ha de posar el dit al botó ON. no val només prémer els botonets de colors del mando.
Deixar d’escriure per sempre… o tocar 4′33″ de Cage “ad infinitum”.
marxar o dormir per sempre. però no deixis d’escriure.
berlinische, hi vaig veure un muntatge de kienholz q em va encantar.
estem condemnats a morir d’indecisió, però sort que aquesta no és una mort eterna.
(i aprofito per deixar dit que m’agrada molt aquest bloc!)