Incapaços d’obrir els regals el dia que toca.
Bon nadal!
Em recordo fa mil anys, un estiu, anava amb autobús cada matí quatre hores i cada tarda quatre hores a estudiar a un piano de Palafrugell. Dins l’autobús llegia Les Ones. Em va canviar llavors la sintaxi de les frases pensades. Les pauses. Les esquerdes. Va ser aquell estiu. Recordo el cavall del Louis potollant en aquella platja i el fil que es trencava. El Bernard decidint caure com les gotes del sostre. Em recordo veient-hi per dins de les coses, subratllar les pàgines transparents d’edició butxaca. De fet, ho recordo tot. L’autobús em duia i em recollia. Baixava una estona al mar buit, després, al vespre.
M’agradaria ser com algú a qui he vist, tenia ganes de fer coses, d’anar a llocs. He fet vint viatges fins el cotxe aparcat, traginant lots de nadal que no eren meus. Després, a casa, li he parlat al cactus nou. Li he explicat que contorsionat al sofà no es pot escriure. I per variar una mica, ara una foto que no té a veure ni amb aquesta bonyiga de post ni amb res.
Sense pou, no hi ha literatura.
M. Baixauli
No vaig al sopar d’empresa. Menjo iogurt i madalenes al sofà. Demà treballo. Fa molt que no camino, que no camino a poc a poc, entre els arbres, vull dir. Crec que entre els arbres no he caminat mai. I la casa del davant és massa maca per pensar en res greu digne de ser escrit. Les paraules passen de mi. Compto els cotxes. Abans comptava els grills. Però ara és diferent. Ara iogurt i madalenes. Demà nadales. Ahir home manuscrit, demà home a les fosques. L’obsessió per la tercera suite anglesa crec que és l’únic que no he perdut amb el temps.
Fa molt que sé que el meu lloc és la casa. Quan em banyava a alta mar tenia por a morir-me i per això no ho he tornat a fer. Era tan fosc sota el coll que tota la poesia escrita semblava viure allà, en aquella sorra. El meu germà Marc em deia que era la més burra del món per no baixar a parlar amb el peix globus.
M’esbronques perquè la casa sembla un camp de batalla de roba i de llibres i papers i llapis. Jo només hi veig l’espai de la victòria, per terra les armes i els botxins. A mi també m’agradaria que la vida fos un lloc on viure en ordre. Com a l’autopista, on tots sabem com i per on avançar, i també on anem. Però les llums grogues estúpides gusiluz que assenyalen el voral fa anys que estan mortes o que les han robat. Avui no fa tant fred. Potser a mitjanit, quan els borratxos d’aquí sota ens despertin per variar, baixaré al carrer amb el pijama que em va petit a buscar tot això de Larkin.
M’avorreixo constantment. Segurament Malevic també s’avorria. Però jo ja no puc trencar res, la destrucció és màxima. Segurament els polls s’avorreixen. El mal de queixal un altre cop i la incapacitat de dir siusplau, arranqueu-me’l. No em vull morir de mal així que aguanto aquesta tortura més suau però sense final. Quan pujo a peu a casa, tanco els ulls i accelero davant de cada porta. Ploro sovint, cada tres dies o menys.
