He viscut dia a dia la putrefacció del gat esclafat al carrer. Hi he passat, sempre saludant-lo, fins que ha desaparegut. Així que vaig dient que ja ho sé tot. Les llums de nadal. L’última còpia de la clau. Un altre dia que he arribat a casa bé, sense ni una erosió ni un cop.
Tota la vida he anat i tornat dels no-llocs. A vegades el mal de cap és un no-lloc. La finestra és un no-lloc. El llibre és un no-lloc. La nit també. Impossibles de tenir, referencials i prou. Espais on la llum t’assenyala, com la creu d’Auster. T’assenyala i t’escanya. De què serveix un camí sobre el mar, senyor Smithson? Allà no hi ha ningú. Només la sal que fa inútil la terra i l’aigua. Ens hi podem relacionar però no quedar-nos-hi. Ens podem comprar un cràter a Arizona. Només per retornar-hi de tant en tant quan vé massa gent a casa o algú et truca queixant-se perquè no va la calefacció i els nens es congelen. Grans esforços per res. Construccions inútils, que només se salven pel seu simbolisme il·limitat. Una mica com nosaltres.
Señorita, me ha devuelto mal,
me ha dao de más.
C. Love
Toco els Valsos Poètics. Potser se senten al carrer del costat, homònim a l’autor. Davant l’esgotament, em pregunto si tant compromís amb el futur és necessari. A vegades em visualitzo, llegint al sofà o comprant sabates, i imagino que és l’últim moment de tots.
Quina imbecilitat ser dos. Doncs sense ella em moriria, tindria un càncer, em deformaria físicament. He sopat un bol d’arròs i de postre cereals amb iogurt. He trucat als bombers per dir-los que de moment bé.
No me n’he anat. Sóc aquí a casa, deixant d’escriure per sempre. Imaginant impossibles frases Kosuth de neó blau que ho diguin tot, que es recargolin fins l’expressió més incontestable. La vida irreal, la de fora, no em deixa venir, em decapita constantment, em fa sagnar la carn de sota l’ungla. Clico pista de audio tres: Arvo Pärt Festina Lente i se sent fluixíssim, gairebé gens. Hem berenat pastís així que no soparé. Dormiré i prou, donant voltes a les frases de llum, morint de malalties corrents: indecisió, pànic, no sé què fer.
Avui he sortit de casa vestida de gris rosa verd lila i blau, una setmana després d’haver confessat al meu pare en plan trascendent que últimament em sento realment inclinada vers la sobrietat. Vers la solidesa minimal. He pensat en la contradicció d’estimar Sol Lewitt i Rachmaninov a la vegada i he fet feliç exultant el camí del tren a casa saltant Soy un disfraz de tigre. Bé, no, no he saltat, el fred no m’ho permetia, però volia. Mentre creuava la Gran Via em sentia una total fan de l’absurditat més absoluta i he recordat que això és l’únic que em fa comprendre. En aquell moment m’he sentit fluxus i quan he arribat a casa he apuntat a l’agenda a llapis: comprar una camisa de flors, si pot ser blaves.
El primer concert per piano de Mendelssohn és pura patxanga, però m’alegra la tornada a casa després d’un dia verdaderament estúpid inaguantable. El tercer moviment, dos cops. Els conductors a la Diagonal em miren moure el cap. No saben que fa anys el tocava i que ara no sé ni per quina nota comença. Tampoc entendrien el que això significa realment.
Magris va dir un dia (segons Vila-Matas, és a dir, segur que no ho va dir) que la literatura no et salva la vida però que pot donar-li sentit. Jo crec més aviat que la literatura no té sentit però que, no obstant, et salva la vida. Mentre menjava amanida, he pensat en els happenings de Vostell i els seus enciams consumits.
Creen muchos con firmeza que las cosas son únicamente lo que parecen ser.
E. Vila-Matas
El rellotge de sobre la tauleta de nit-cadira marca les catorze quaranta. No té pila o és imbècil. I jo he arribat a la vida posterior. On sembla que no és pot avançar més, que hi ha una tanca o un mur que no tinc cap ganes de derrocar.
Transportar neu és impossible i a més a més no té cap sentit. Tot i així, és al que aspiro. O potser hauria de muntar la meva paradeta al costat del Sena i dedicar-me a vendre aire en plan Yves Klein.
