Demà farà tant vent que el teu avió aparcarà aquí mateix al balcó. Hola. Hola. Tot està igual.
La Júlia se’n va i m’he quedat sense cronopio. Espero que a hores d’ara ja hagi trobat una impressora amb paper i que se’n penedeixi de deixar-nos sense les seves performances de roba al revés. A classe d’Idees s’ha projectat un Newman groc gegant. Ningú no ha somrigut. Ningú més no s’hi volia ficar dins. A la ràdio, a la pregunta quina persona famosa voldries com a president de la Generalitat algú ha respost Touré Yaya.
Tercera nit de drogues dures: Enantyum, Myolastan i Sibèria dins el llit. Si veiessis la pica amb la paella d’ahir i tots aquells coberts sense rentar t’emprenyaries tant. He procurat penjar l’abric cada dia.
Les paraules no saben a qui van dirigides. No entenen el concepte imaginar algú que no hi és. Són tontes a matar. Van cap el sostre i hi caminen fent senyals, conscients de la inutilitat i el ridícul que representen. I tota la tarda així. Plou.
Desert sense full de ruta. Estar malalt i estar sol. Com el gilipolles a qui li cauen dos llamps en un mateix dia.
Si em pregunten què tal diré que no m’afecta, que per dins tot és gel. Tòpic sobat però salvador. Gel del que no obre escletxes, del que hi pots patinar al damunt. Gel polo dràcula. Si la vida és literatura, l’autodestrucció és només recurs. Com l’epítet o l’aliteració. El vent, la pàgina en blanc. L’amor, l’excusa estúpida. Que algú em pegui als dits si me’ls mossego, mentre tu seus a l’avió. Mentre tu ets tots els buits de la casa. El cop de puny ha resultat ser un mussol. Duc l’ull ple de pomada.
La nena toca una sonatina de Haydn i jo vaig remugant sostingut!, tercer dit!, més lent!, però ella no para mai, segueix fins el final i no em fa ni putu cas. Em fa mal un ull, com si m’haguessin pegat, em passa de tant en tant, és molest. El més commovedor del dia ha sigut el camió que s’ha canviat de carril per deixar-me incorporar.
La cançó ú és una mica bastant petarda, clico. Després ja no puc deixar de plorar. Al semàfor de Muntaner, els plors ja no són només per dins. Dissimulo mirant a baix. Per culpa de la cançó tres, penso que quan arribi a casa segurament et demanaré que ens casem. M’agradaria escriure un post d’aquells llarguíssims, d’aquells plens d’enumeracions postmodernes i hipèrboles descontrolades amb una mica de sang i fetge i un detall de despreocupació per semblar trascendental sense voler-ho. Però avui quan m’he llevat era de nit, hi havia boira i l’home del sac encara dormia si no és que era mort i congelat. El del pàrking escombrava. Sempre em somriu, ara em sap greu haver-lo batejat com el tontaco. La Teresa ens ha posat un vídeo d’un que es clavava a un piano, literalment, un clau a la mà i l’altre paio amb un martell xac xac xac. Suposo que no era llogat. He estat a punt (que va) d’aixecar-me al mig de la classe i cridar interès zero! però érem cinc i jo l’única que sabia fer anar el vídeo. He pensat que l’home no coneixia Scriabin, si no de què aniria clavant-se amb claus a les tapes dels yamaha, si amb la sonata dos ja ho tindria tot fet. I sense anestèsia, a sac, lentament, sense saber-ho anar-se incrustant a dins, a través de la pell que brilla, fragmentant-se entre els martellets del piano de neu, sense dolor. No no, millor amb un dolor il·limitat. No concret. Constant. Sord. Que durés per sempre. Et cases amb mi o no?
A cap dels tres balcons hi ha neu. Però sí hi ha dèficits (de temps) i pulmonia. He escrit poemes a les rajoles centenàries. Rascant amb boli. Espero que no em matis. Són d’aquells, ja saps.
Fins que el camí no s’estableix, les pedres no tenen cap significat.
T. Camps
S’esgota el temps de parlar d’art. Dimecres adéu. No hi haurà possibilitat d’oblidar. Serà de nit. Conduiré com qui dibuixa, convertint el trajecte en un personal landart invisible que només veuré jo. Bla bla bla amb les avantguardes, però sona Brahms i tots callen. Tots s’amaguen, fugen, corren, intenten cabre entre paret i paret. Quan s’acosta la por de veritat, tota aquesta mentida és com aigua que se’n va.
