Era, supuestamente dijo una vez, como hundirse en la arena.
W. G. Sebald
Avui he dormit amb un porticó de la finestra obert. Adoro llevar-me amb la llum. I el cel era blanc, tal i com ahir vaig preveure. Avui he dormit amb un porticó obert i m’he llevat amb 4’33 ressonant dins el cap. Hi ha plats i coberts per rentar. Avui m’he llevat cantant 4’33. És a dir, res. M’he assegut a la taula i he continuat llegint sobre tots aquests immaterialistes de merda. Em semblen bastant avorrits vistos així, vius i morts a la vegada, però la seva poesia no. La seva poesia, com la de tota aquesta pintura, se’m converteix en obsessió. Una obsessió és el que et passa, senyora que has decidit no fer res, que només observes com el segle vint transforma el color i la forma, senyora que has renunciat, senyora que dorms de genolls davant les postals en blanc i negre de morts amb corbata. Obsessionada, malalta, estàs. Avui m’he llevat cantant 4’33, tan histèricament fort que ningú no m’ha sentit. No tinc res per dinar.
Per mi 4’33 és la millor música per escriure software.
No tinc res per sopar.
Jo dormia també amb la finestra sense cobrir. Fins que em fan col·locar un estúpid fanal d’autopista a l’altura justa perquè la meva habitació sigui taronja durant tota la nit. Cada vespre tinc la sensació d’haver-me traslladat a una estació espacial a Mart, que no se’n va fins que surt el sol i puc comprovar que el cel encara és blau i té núvols.
Bon any nou.
(Si algú sap com sabotejar un fanal, endavant, sense por. No diré el vostre nom a la policia).
Mai he sabut si per escriure 4’33 s’ha de ser enormement coratjós o enormement farsant. Sempre m’he inclinat per la primera hipòtesi, però probablement admiri per ignorància. M’agrada pensar que cap de les dues “está en lo cierto”.
1. Per sopar sempre hi ha recursos, com galetes amb llet o algo així.
2. Taronja! jaja. Almenys no és intermitent.
3. La primera hipòtesi mola més. La segona potser és més aplicable a altres obres del mateix senyor i els seus amiguets, però no a aquesta crec. Xt!
És que Cage no era músic sinó un mísitic!
Crec que Cage amb 4’33 demostra que vivim envoltat de sons i sorolls. Ien el silenci més absolut acabem sentint-nos a nosaltres mateixos: la nostra respiració, la circulació de la sang… i la nostre veueta interior, com deia Magnum.
Per descomptat, de músic no en tenia res, Schönberg li va dir clarament quan va ser el seu profe.
I sí, la raó de 4’33 és que l’espectador se senti a ell mateix. Va sorgir del descobriment de la impossibilitat del silenci total.
Si alguna vegada assisteixo com a públic a una interpretació de 4’33 em posaré a contar el Virolai a cor que vols.
o fruita amb xocolata negra :-) Sí, per sopar sempre hi ha recursos… si has dinat!
Hola!
Em podries quin és el llibre de la fotografia, el del capítol de les “Poètiques d’avantguarda”????
Salut!