La cançó ú és una mica bastant petarda, clico. Després ja no puc deixar de plorar. Al semàfor de Muntaner, els plors ja no són només per dins. Dissimulo mirant a baix. Per culpa de la cançó tres, penso que quan arribi a casa segurament et demanaré que ens casem. M’agradaria escriure un post d’aquells llarguíssims, d’aquells plens d’enumeracions postmodernes i hipèrboles descontrolades amb una mica de sang i fetge i un detall de despreocupació per semblar trascendental sense voler-ho. Però avui quan m’he llevat era de nit, hi havia boira i l’home del sac encara dormia si no és que era mort i congelat. El del pàrking escombrava. Sempre em somriu, ara em sap greu haver-lo batejat com el tontaco. La Teresa ens ha posat un vídeo d’un que es clavava a un piano, literalment, un clau a la mà i l’altre paio amb un martell xac xac xac. Suposo que no era llogat. He estat a punt (que va) d’aixecar-me al mig de la classe i cridar interès zero! però érem cinc i jo l’única que sabia fer anar el vídeo. He pensat que l’home no coneixia Scriabin, si no de què aniria clavant-se amb claus a les tapes dels yamaha, si amb la sonata dos ja ho tindria tot fet. I sense anestèsia, a sac, lentament, sense saber-ho anar-se incrustant a dins, a través de la pell que brilla, fragmentant-se entre els martellets del piano de neu, sense dolor. No no, millor amb un dolor il·limitat. No concret. Constant. Sord. Que durés per sempre. Et cases amb mi o no?
que bonic
Brutal: el disc, el post i l’esmorzar/berenar aquest eclèctic.
o sigui que estàs a la classe de la Camps! i pel que veig segueix igual :)
En el proper post hi haurà resposta, no? Espero i desitjo que sigui afirmativa. Pel bé de tots dos… i dels vostres “soferts” lectors.
No entenc perquè s’ha de maltractar un piano… i pretendre fer “art”.
:-)
Esmorzar raro de diumenge.
Siiii. jajaja…. de la Camps. És un plaer, eh. Però ahir… casi trec l’esmorzar per culpa del Jordi Benito.
Hm. em va dir que no. però va ballar amb mi la cançó al menjador, que ja és algo, no?
Mentre no et trepitgés els peus!
Diuen que una garantia d’amor etern és compartir una hipoteca. Així que només cal casar-se amb un banc.
Tenim pista de ball. Síl, veus com allà no hi ha d’anar cap moble?
jajaja
doncs si és això del banc… tot correcte!
més aviat el vaig trepitjar jo i anava descalç, pobret.
Que sí, que hi van les meves Eames Chair Wood. Quan me les compris, clar.
Jo també canviaria una pista de ball si la tingués per unes Eames. Una vegada li vaig fer un treball sobre el teu pare a la Camps.
Això del 2.0 mola, és molt millor que el Diario de Patricia: no hi ha sofà però té pista de ball.
Però a veure, Rubèn (i perdonau que m’hi fiqui): contesta-li clar a la pregunta: o sí o no.
És la primera vegada que llegesc un petició de noces via blog.
Si contestes que sí, faig un post.
Si contestes que no, l’hauràs de fer tu.
Sílvie, m’he quedat amb ganes de saber de quin disc parles.
Un post preciós.
Vinc de can Productes i me fa que el disc en qüestió és “els millors professors europeus” dels Manel.
Las pillas todas al vuelo, J :-) i és que la Síl ha dit que el meu últim post, per una vegada està “bé”
Jaqme, sempre m’han xiflat els Tria la Teva Aventura.
Trio l’opció tres, just abans de donar la reposta, el protagonista se despeña por un acantilado.
Link aquí: http://es.youtube.com/watch?v=fHdKaKPW50Q (minut 2:05).
Flaneuse, però si la Camps diu que després de Malevic els que van seguir pintant són tontus! Jo li estic fent un de Cage. Me’l tirarà pel cap, perquè no parlo de vísceres. És mona.
Sí, és el de Manel, del qual m’agraden tres cançons. Però molt.
Respecte a la polèmica de Diario de Patrícia…. no vull fer declaracions. Buenu sí… que era una metàfora. Crec.
Rubèn… és que, a vegades, per entendre els vostres posts el millor és passar primer per un lloc i després per l’altre. Crec que ja ho vaig una vegada m’encanta la vostra endogàmia hipertextual. Molt millor que diaris de patricis!
La resposta …. segur que serà “seeempreeee” (mientras se despeña). Si és així, felicitats! Bé, crec que al final s’agafa a la branca. Quin escrit més fantàstic. El teu imaginari és infinit. En un matí en el que la feina és un caos indescriptible, llegir-te ha estat com navegar en silenci pel Cab Nord….
una aposta: ai dolors, al mar! i ceràmiques guzmán.
Al mar! Al mar! Al mar!
JAJAJA
no sé els títols: 3, 4 i 8.
Al maaaaaar!
Si fós l’interessat, em casaria segur. Extra-ordinari post.
Una salutació afectuosa des de l’estratosfera.
Eila
Jajaja. Aquest post ha estat de llarg superat pels seus comentaris.
Gràcies Eila. Es fa el dur!