El mac ha tornat de l’hospital. Ara l’únic que conté la carpeta Rothkovic és un arxiu semitonto de nom Peces Fredes. Això sí que és borron y cuenta nueva. Ahir vaig tirar un ou des del balcó, uns nois cantaven i no eren hores. Vaig fallar de molt poc. Noi imbècil, si llegeixes això sàpigues que el proper dia serà un ou podrit i t’anirà al cap. A part de a Hindemith i companyia, també estimo el Touré Yaya. Jo què sé. Fluxus!
Era, supuestamente dijo una vez, como hundirse en la arena.
W. G. Sebald
Avui he dormit amb un porticó de la finestra obert. Adoro llevar-me amb la llum. I el cel era blanc, tal i com ahir vaig preveure. Avui he dormit amb un porticó obert i m’he llevat amb 4’33 ressonant dins el cap. Hi ha plats i coberts per rentar. Avui m’he llevat cantant 4’33. És a dir, res. M’he assegut a la taula i he continuat llegint sobre tots aquests immaterialistes de merda. Em semblen bastant avorrits vistos així, vius i morts a la vegada, però la seva poesia no. La seva poesia, com la de tota aquesta pintura, se’m converteix en obsessió. Una obsessió és el que et passa, senyora que has decidit no fer res, que només observes com el segle vint transforma el color i la forma, senyora que has renunciat, senyora que dorms de genolls davant les postals en blanc i negre de morts amb corbata. Obsessionada, malalta, estàs. Avui m’he llevat cantant 4’33, tan histèricament fort que ningú no m’ha sentit. No tinc res per dinar.
Seré típica, segurament, però ja no sé què fer amb l’última nit. És bastant repugnant no trobar un lloc on amagar-se, a la muntanya, sota la tercera glaciació d’un llac sense ànecs. Però avui és diferent. El dia 1 m’agrada, és immaculat i et dóna tantes oportunitats per començar de nou, per llençar tota la poesia escrita, per tallar-te els cabells, per tancar-te a la cuina a fer galetes. El fet de perdre tot el contingut del mac tindrà alguna cosa a veure, suposo, amb aquest blanc que avui veig per tot arreu. Per fi he començat el treball sobre Cage. Avui sí que aniré a dormir tard.
Mac robat.
