Un dia vam ballar fins passades les dues de la matinada. La francesa de baix es va xivar a la portera i ens ha renyat. Tipu suau, però ens ha dit saltimbanquis. He fet la compra. L’he col·locat tota al seu lloc. Els congelats s’havien desfet una mica del camí fins a casa.
Un altre cop he tornat a esborrar. Un nou mur, que ha nascut sol. Més enllà, coses que van passar. Coses que es van dir. Llibres que em van tirar pel cap mentre sortia d’un cotxe. Et miro llevant-te, sortir del llit, i em sé encara dins el riu però no dic res. Al fons. Respirant com un peix.
M’agradaria molt fer excursions sovint i trepitjar terres de sorra i pedres. La calefacció no ha funcionat en tot l’hivern.
No m’agraden les visceres de peix, l’Ofici de viure ni els sindicats de mestres. M’agrada pelar pastanagues amb un pelapatates. Post a l’estil antic.
PD: En el cas de l’Ofici de viure, “no m’agrada” és un megaeufemisme.
Des d’aquí el sofà veig el cel blau i alguna teulada. Hi ha els homes que arreglen les màquines d’aire acondicionat, podrien caure rodolant, almenys a mi m’ho sembla. Hi ha un jersei meu fet un bunyol sota un coixí. Ara que hi penso, hi deu ser des de diumenge. Feia calor. Va trigar molt a fer-se de nit.
Tranquil·lament pots
afalagar-me amb neu.
P. Celan
La gent xerra crida. Afinen el clave en una insuportable escala cromàtica tartamuda. L’home és rigorós. Tinc gana. Seguiré llegint fins que soni l’alarma dels cinc minuts. Després, a casa, menjaré un entrepà i un te de postres, em curaré la cremada a la mà, buscaré versions de l’òpera a l’amazon. Quan arribis ja seré al llit. Entraràs glaçat, faràs olor a tabac, et parlaré com la Poppea a Neró, no sabràs de què va, com avui quan amb la tovallola al cap t’he dit que era un Ingres. Però és igual. T’hauràs afaitat al matí, estaràs suau. T’acostaràs, ocuparàs el meu tros de llit fins prendre-me’l. La casa fosca. L’olor de fusta encara dels mobles seminous. Què coi sap tota aquesta gent de Monteverdi, de la cançó de bressol, que coi saben de tres claves sonant alhora perfectament afinats? Què coi saben de la butllofa i la inflor de la mà dreta, d’estar sol durant tot un dia marejat i confús, desorientat per l’olor de la casa, per la pintura a les parets triada un dia impulsivament. Què saben de la noia de la farmàcia que m’ha dit posa-te’n força i a sobre una gasseta. Arribaràs i ni idea de la conversa amb Neró i ni idea de quina hora és. Només la casa a les fosques i cap veí despert i a l’últim acte el terra era un tauler d’escacs.
Normalment tot em passa quan no hi ets. L’accident, el cafè vessat sobre els apunts. Avui m’he cremat cuinant, fa bastant mal. Més tard, baixaré a escoltar Monteverdi. A la mitja part, em quedaré al meu lloc, faré veure que no em fa res estar sola en el moment que més propicia la interrelació. Apuntaré alguna cosa en un paper. Faré una foto. Llegiré el programa de mà-sis euros. La senyora del costat em preguntarà si m’està agradant.
Tinc el cervell tan subdividit tan ple d’habitacions que a vegades m’imagino despertant-me sota la neu però no enterrada una mica i prou sinó molt al fons gairebé al fons de tot sense cap possibilitat sense braços perquè estan congelats sense poder furgar. De la porta penja un home rus que em va portar una dona de Sibèria amb els ulls tan blaus que feien por i no és conya que va venir un dia a dinar i em va regalar el ninot que cada cop que cau a terra es trenca una mica més les mans que són de porcellana i ara ja no en té i per tant tampoc pot furgar. I això del cervell subdividit doncs és una mica com tornar-se boig. I no vull res de tot això. Prou de tots aquests passadissos. Només vull un cervell tipu loft.
Doncs sí, a l’armilla vermella de Gautier m’hi he posat un clavell verd a lo Wilde. Avui a l’Eixample es pot aparcar. Intento entendre la factura, però ni amb un esforç greu de mentalisme no recordo haver trucat a cap d’aquests telèfons.
