Tranquil·lament pots
afalagar-me amb neu.
P. Celan
La gent xerra crida. Afinen el clave en una insuportable escala cromàtica tartamuda. L’home és rigorós. Tinc gana. Seguiré llegint fins que soni l’alarma dels cinc minuts. Després, a casa, menjaré un entrepà i un te de postres, em curaré la cremada a la mà, buscaré versions de l’òpera a l’amazon. Quan arribis ja seré al llit. Entraràs glaçat, faràs olor a tabac, et parlaré com la Poppea a Neró, no sabràs de què va, com avui quan amb la tovallola al cap t’he dit que era un Ingres. Però és igual. T’hauràs afaitat al matí, estaràs suau. T’acostaràs, ocuparàs el meu tros de llit fins prendre-me’l. La casa fosca. L’olor de fusta encara dels mobles seminous. Què coi sap tota aquesta gent de Monteverdi, de la cançó de bressol, que coi saben de tres claves sonant alhora perfectament afinats? Què coi saben de la butllofa i la inflor de la mà dreta, d’estar sol durant tot un dia marejat i confús, desorientat per l’olor de la casa, per la pintura a les parets triada un dia impulsivament. Què saben de la noia de la farmàcia que m’ha dit posa-te’n força i a sobre una gasseta. Arribaràs i ni idea de la conversa amb Neró i ni idea de quina hora és. Només la casa a les fosques i cap veí despert i a l’últim acte el terra era un tauler d’escacs.
Per treure’s el barret! Quin ritme, quina força!
Acabarà en taules?
sempre que braç a braç
amb la morera blanca hagi travessat l’estiu,
exclamà la seva fulla
més jove.
Saps que Hans-Georg Gadamer va escriure “¿Quién soy yo y quién eres tú?” , un assaig sobre “Atemwende” de Paul Celan? Però crec que ni l’hermenèutica pot amb la seva obra… inabastable. Talment com un tauler d’escacs infinit. O com la “Supersuperficie” dels Superstudio.
jo tampoc en sé res, però volia aplaudir, aprofitant l’últim acte.