Se agarra a la rama y logra escalar.
És com si s’hagués acabat. Com si fins ara, hagués estat vivint les restes d’allò altre. Me n’adono quan surto al balcó i respiro. Ja no encaixa.
Sucios, pero funcionan.
No em preocupa si té sentit o no. Quina mena d’inspiració es pot tenir amb aquestes lectures, amb aquesta vida. Fa una calor assassina. L’avet, una torre elèctrica. La dona ha fet bé l’estop, ha mirat dues vegades a dreta i esquerra. La pròpia respiració m’estranya, però després m’adono que no sóc jo sinó un grup de gent que parla allà lluny. M’he dit que millor escriure sense parar, que en algun moment ja sortirà alguna cosa. D’aquí una estona interrupció. Prou sol. Després vindré a buscar-te, entrarem a casa i la llum groga ens recordarà tot el que va passar abans d’això. Hi ha un arbre sec prop del cotxe. El forat que l’atravessa sembla una boca. En qualsevol moment parlarà. Vols dir que hi ha coses a dir? Em sembla que més aviat és una distracció. Una casa en venta. De tant en tant, el vent és una espècia de treva. M’encanten les coses brillants. Què hi puc fer? Les llum de la ciutat vistes a una certa alçada, els intermitents, els vestits amb lluentons. No està mal posar-se a comptar els arbres del passeig, si encara no és l’hora. És el que pots fer. Les fulles verdes empenyen, insisteixen en treure el cap. És de dia, no plou ni es preveu cap fuita de gas. Si tingués un gos, seria el moment de passejar-lo, de buscar trossets d’ombra on parar i dir-li corre!. No és l’hora, no. El nen del cotxet és com la fulla. Esperes la meva trucada estic a baix i esperar l’ascensor i parlar amb el mirall abans que amb mi. Una mena d’assaig. I després sí, després hola. Carícia. Escriure sense parar durant hores. Alguna cosa bona se t’ha d’ocórrer. Dos ciclistes amb casc s’allunyen. No sé què en podré aprofitar d’això. A la casa en venta hi ha algú. Esperaràs l’ascensor, baixaràs i aleshores sí, hola. Carícia. Puc omplir tota la llibreta, si vull. Després buscar què pot ser rescatat. Un altre cop la treva fresca de l’aire. Un soroll d’avió, però no el veig. Hi ha disset arbres en total. Alguns fràgils, amb el tronc prim, potser encara han de créixer. Jo què sé. No sé res sobre arbres. Hola. Carícia. La dona ha mirat dos cops a dreta i esquerra. Més enllà, un avet. A prop, la torre elèctrica. La fulla verda empeny per sortir. Gairebé és l’hora. He escrit tot el que he pogut.
La descripció de la situació actual és la següent: queda’t quiet, aquí dret sobre la via, tanca els ulls i espera que passi el transiberià que no para a cap estació.
No he obert el llibre al cotxe, com tenia míticament planificat. He menjat donuts aparcada darrera una furgoneta blanca. Com una imbècil una mica, sí. Després m’he adormit amb la ràdio de fons. Però és igual perquè per aquell carrer no hi passa ni déu. Vull robar el rètol d’Àrea privada de caça però el Rú diu que em ficaran a la presó. Algú sap si en venen de segona mà? Cagun l’interiorisme. La nena del colacao amb galleta maría ha vingut amb les ungles blaves i una mica brillants.
Quan he acabat el primer relat de Carver, el del gall d’indi i el nen vacó acabat, m’he recordat que dins el penúltim llibre que vaig llegir m’hi vaig deixar una postal, una on hi surt un quadre d’Al Held blau i taronja i blanc. Un d’aquells I could do that, Yeah but you didn’t. M’he aixecat del sofà per agafar-la abans que ho oblidés. Segurament ara la faré servir de punt pel Carver. És fosc i ja no es veu la casa del davant. Se sent alguna moto. Molts cops em planto davant la finestra i miro una estona els que passen. Quan es fa fosc és diferent, estic segura que em veuen. Em pregunto fins a quina hora d’avui podré negar tota aquesta pila d’articles anàlisi de casos confirmació de dates reunions amb el dissenyador de díptics etecé. Potser ja és aquesta hora.
y no estamos nunca solos,
no nos aburrimos nunca.
Llegeixo amb ganes d’avançar però alhora amb ganes que mai s’acabi. Queda una hora per la propera classe. Porto pantalons d’estiu, són curts, quan m’assec se’m veuen els turmells i una mica les cames. M’he canviat el pentinat, alguna gent no em reconeix. Compraré el llibre un altre cop, te l’enviaré a casa. Potser amb una carta adjunta per fer-te plorar, o potser sol, sense carta, simplement el llibre i tu ja ho entendràs. Arribarà en un sobre gruixut, t’agafarà per sorpresa, acabaràs de fer te i te l’enduràs a dalt per obrir-lo. Miraràs si hi ha res escrit, oloraràs les pàgines, et recordaràs de mi i d’Scriabin. Una dona ha sortit de la casa on he aparcat i ha marxat en cotxe. Té tres minuts només fins a l’escola. Els hi porta berenar. Voldria hores per escoltar i no fer res més. He embolicat el xiclet en un paper petit, he fet un bunyol. Era de quan he posat gasolina, suposo. La reixa de l’escola costa molt d’obrir. Quan passa un camió tremola. Tinc els peus una mica freds, però ningú ho nota malgrat el meu to de veu.
Només tu, pols i humors, fins al matí escrius i esborres.
Amos Oz
He seguit al·lucinant amb El mateix mar. He berenat tres vegades. El Roger s’ha menjat uns macarrons al sofà, assegut com un indi.
