y no estamos nunca solos,
no nos aburrimos nunca.
Llegeixo amb ganes d’avançar però alhora amb ganes que mai s’acabi. Queda una hora per la propera classe. Porto pantalons d’estiu, són curts, quan m’assec se’m veuen els turmells i una mica les cames. M’he canviat el pentinat, alguna gent no em reconeix. Compraré el llibre un altre cop, te l’enviaré a casa. Potser amb una carta adjunta per fer-te plorar, o potser sol, sense carta, simplement el llibre i tu ja ho entendràs. Arribarà en un sobre gruixut, t’agafarà per sorpresa, acabaràs de fer te i te l’enduràs a dalt per obrir-lo. Miraràs si hi ha res escrit, oloraràs les pàgines, et recordaràs de mi i d’Scriabin. Una dona ha sortit de la casa on he aparcat i ha marxat en cotxe. Té tres minuts només fins a l’escola. Els hi porta berenar. Voldria hores per escoltar i no fer res més. He embolicat el xiclet en un paper petit, he fet un bunyol. Era de quan he posat gasolina, suposo. La reixa de l’escola costa molt d’obrir. Quan passa un camió tremola. Tinc els peus una mica freds, però ningú ho nota malgrat el meu to de veu.
me l’enviaràs a mi, no?
és cert que al final els tiquets de gasolina o de la compra ràpida al súper sempre acaben tenint una funció.
Club de fans però ja
Em pregunto si mai cap editor d’aquest país s’ha plantejat publicat “The black box” d’Amos Oz en català… perquè és tan brutal com “El mateix mar”!
La foto és de La Hune, oi?