Seria un paisatge fantasma si no fos per les mosques. Quan para el vent, el sol s’incrusta a les coses i aleshores fan aquella olor. Arbres i muntanyes. Les faroles com llunes. Un abella que vé a picar-me. L’espero immòbil. L’olor és de quan anava de colònies. Farigola, vaques i cel obert. L’olor com de cremat, com de carn a la brasa, com de poble que dóna al mar, com tornar de la platja descalç a les tres de la tarda i anar a dinar. Les cases perfectes de persianes automàtiques, piscina, barbacoa d’obra, pales de jardiner. Miro el teclat, algunes lletres estan a punt de desaparèixer.
Primer de tot ho sento per la intromissió. Et vaig començar a llegir arran d’en Rubèn… m’agrada com escrius
Desprès… si vols, tens temps o simplement et ve de gust t’he deixat un petit “regal” al meu blog.
L’acceptis o no espro que no t’enfadis i poder-te seguir llegint (si em deixes, clar…)