Tot ha sortit malament, no té sentit posar-hi títol. T’ho enviaré en blanc, sense lletres. Tinc massa gana. Crec que no hi tinc sang, al cap, només fotocòpies de les coses que he vist. Quan vaig ser petita i després quan hi eres tu. I hi havia tot allò de pujar caminant a la casa de la muntanya, pas a pas, amb cara de xiclet esclafat. Què em pots donar? Vull dir sempre, al llarg de la vida. No ho saps que abans vivia allà dins? Era un talp. Tenia molta son. Quan em llevava, havia de fer un esforç per recordar si era veritat. Era bastant apocalíptic, em posava furiosa. Els mobles davant la porta per impedir que s’obrís. És que clar que me’n recordo. Venia algú, jo tocava Mozart com els àngels i sempre em deien que no. Un dia em vaig oblidar de sopar. S’havia fet de nit i tothom havia sortit a banyar-se. No plorava. Pensava en tu, en els teus dits blancs i en col·leccionar gomes de pollastre fins el dia que et conegués. Llavors vaig escoltar aquell fragment de Mahler. Vaig morir. Tan de pressa. El vols sentir? Agafa’t a l’arbre, si se t’emporta, serà molt lluny.
Sí, ara llegeixo. Sí, ara passejo amb el sol a la cara i sense aclucar els ulls. Sí, m’agradaria ser una mica rossa o saber pintar. O ser un preludi i fuga. El Mikhail Pletnev em mira des de la tapa d’un cedé.
les branques massa seques ja no aguanten
F. Garriga
Ah sí, sí, el desert ennegrint per dins, sota la sorra. L’hivern ajornant-ho tot. Les rajoles tenen nom però totes tenen el mateix nom. Quina merda. Des d’aquí veig un milió de balcons i en cap no hi ha ningú. El millor dia de la meva vida ha explotat, s’ha escampat, ja no hi és, ja no el reconec i això que estava a punt d’arribar. Ara tocar dir-li a tothom que aquest és el final. Deixar-ho córrer. Tant me fa, tinc la capacitat de saber-ho passar malament.
No sé si serà possible trobar alguna cosa que m’agradi, no sé, qualsevol cosa que vulgui de veritat, que m’esclafi al llegir-la, que em digui això ets tu. Això, com res més al món mai et descriurà. Això que és absolutament tu, que és tu sense límit. Després hi ha el nen que l’últim cop que el vaig veure tenia tretze anys i que encara m’escriu. Encara em busca per deixar anar el buit que se li menja l’habitació, tot allò que no sap on amagar. Com si un fil de llargada incalculable encara ens unís i vagi on vagi sempre em lligui a ell, un fil elàstic. Com si pogués anar a viure a Vílnius al Quebec o sota el mar congelat blanc i encara allà ell em parlés, em vingués a veure, em portés en una bossa el que no sap sobreviure. I ell ja deu ser gran, no ho sé, no he fet el càlcul, i encara m’escriu, sempre apareix quan, després d’un temps de silenci, penso que s’ha acabat, que és impossible que torni a preguntar-me com va?. Llavors jo penso per dins és així com és la vida, no serà mai tot al contrari. Però dic bé i tu?
La gent que viatja en tren amb llibres folrats en paper de diari. Què els hi passa? Suposo que s’irriten pensant que algú els pot travessar la ment. Impossible saber qui són. O els que transporten fundes de violoncel. Com saps que a dins no hi duen aigua de mar o aire d’algun lloc on ara és hivern? Avanço cap a casa, intentant acceptar el cabell més mal tallat de la història. Per la noia perruquera només vaig ser mitja hora lectiva, però jo he de passar tot un estiu amb el cabell més mal tallat de la història interplanetària. Quin suplici. No m’ho mereixo. No em mereixo haver de presentar-me així davant el món. Jo que lluito incansablement per evitar la infelicitat dels altres. Injustícia. Els haurien de tancar la perruqueria. Que es convertís en una sala fosca i plena de rates. Un lloc d’aquells on no se sent res més que una gota d’aigua contaminada i groga que es desploma de tant en tant.
Si llegeixo Faulkner sense parar, un milió d’hores, tots els dies de totes les setmanes, si esmorzo dino i sopo Faulkner, potser escriuré com ell, viuré com ell, posaré els signes de puntuació a l’olla plena d’arròs, dormiré dalt d’un arbre perenne en una cabana de fusta fosca i termites, parlaré sola i, el més greu, sentiré la resposta provinent dels cèrvols. Els cent cinquanta-mil nopresentats em fan baixar la nota mitjana a l’expedient acadèmic. A la casa del davant plou. D’aquí una estona me’n vaig a veure el Felip, que és un amic meu que omple llibretes, hi enganxa de tot menys xiclets.
Hay que apasionarse uno mismo o resignarse a no entender nunca nada.
A. Nothomb
Hi ha muntanyes que no m’han vist mai la cara, edificis sense finestres i vals de descompte encara vigents per comprar en botigues que han tancat per sempre. M’han tallat massa el cabell, quin cabreig. Jo el volia llarg sirena, llarg fada del bosc, llarg Amélie Nothomb a la portada del llibre.
Doncs ja estic aquí, buida i fluorescent, la tassa de cafè i la llibreta oberta amb noms de productes ikea anotats de manera precisa amb el preu al costat. El piano encara és mut però sé que aviat cantarà, cridarà, xisclarà. Ho he ordenat tot, els retoladors per colors i les sabates d’hivern molt al fons de l’armari. He guarnit la casa amb llums de terrassa. He llegit un llibre i he comprat ingredients per fer els dinars de tota la setmana. Tot és taronja i es vincula a una esperança espectacular, de pins i tardes de mirar el mar i de sabors de gelat que creia que mai més tornarien a estar a la venta.
