Títol: Helicòpter (2007 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP: 13€
ISBN: 978-84935391-0-8
Labreu Edicions (Col·lecció Alabatre)
Sílvia Romera (Barcelona, 1981) prové bàsicament del món de la interpretació i l‘educació musical, la qual cosa no ha impedit que intenses aproximacions al mon dels estudis literaris i la història de l‘art l‘hagin convertit en una mena de dipositària periòdica de l‘obra de la Rothkovic, poeta que sembla ser que deu els seus orígens expressius a l‘atabalament serè que les planúries cromàtiques de Mark Rothko, Rothkovic quan encara russificava, provoquen en certes sensibilitats estranyes.
Silvie Rothkovic esdevé, d‘aquesta manera, l‘heterònim que aboca tota aquesta experiència de coneixement, interpretació i sensibilitat a l‘embassament quasi infinit de la paraula i el gest literari, aportant-hi una sensibilitat difícilment apariable, almenys en el nostre país, a altres obres. Més propera a certes exspressions pictòriques, i, sobretot, a l‘univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de Plath, també Sylvia. I el seu allunyament absolut del costum de bastir el món literari a partir del gènere, cosa tan habitual entre les poetesses de casa nostra, encara la fa més especial i més distant de tot. Més nova. Pel seu blog la coneixereu.
Títol: Altres Arbres (2011 per la primera edició)
Autor: Sílvie Rothkovic
Pàgines: 96
PVP paper: 13€ | PVP ebook: 8,5€ Comprar
ISBN: 978-84-92912-13-1
Editorial Tria
Il·lustració de coberta: Oriol Malet
La contemplació de l‘art activa tota una sèrie de mecanismes interns en l‘espectador que fan que la interacció amb l‘obra no sigui mai una activitat buida d‘emocions.Curiositat i plaer estètic, plasticitat visual, fred o indiferència, ordre i perspectiva, desordre i caos en l‘espai, música, poesia, referències creuades entre manifestacions artístiques...
A Altres arbres, el seu segon poemari, Sílvie Rothkovic s‘endinsa en el món de l‘art contemporani de la mà de les paraules, per capturar una sèrie d‘instantànies poètiques que li suggereixen les obres de diversos artistes del segle XX (Richard Long, Robert Smithson, Sol LeWitt, Carl Andre, Walter De Maria...).
Els poemes del llibre evoquen (amb una extraordinària precisió subjectiva) les imatges, les formes i les sensacions que l‘observació de cadascuna d‘aquestes obres produeixen en l‘espectadora.
Altres arbres és una excel·lent col·lecció de polaroids lleugerament desenfocades, d‘impressions sobre el paper, amb les quals l‘autora ens transporta al seu particular univers artístic, literari i musical.
Comprar
(res, que hi posava ‘Cap comentari encara’ i m’ha semblat una frase horrible)
gelat de pitufo?
De pastís de formatge amb melmelada de gerds.
M’agradaria morir menjant pastís de formatge amb melmelada de gerds (o en su defecto, te vermell aromatitzat amb fruites boscanes). Em falta la droga que mati en unes hores, però tinc una amiga que estudia Medicina.
El curs que ve seguiràs anant a la facultat de Lletres?
Salutacions,
noia-drac (una crisi estètica m’ha fet noia-drac, no només drac)
(ya, ningú no m’estima)
gelat de pitufo és exactament el que em va venir al cap al rellegir aquest post. tu sí que en saps!
el gelat de “pitufo” no em barrufa.
A Educació no m’estranya, jo tampoc hi tornaré (sí, foto el camp amb alegria / per dedicar-me a la Filosofia, rodolí), però què tal l’optativa de cinema italià, la lectura de textos en alemany o història de la música?
Buf, no sé si cap d’aquestes haurà sobreviscut a Bologna… massa “freakies”. Una llàstima. I segur que també s’han carregat alemany, jo que en volia estudiar allà, que sortia més barat… aix.
Sí tu, crisi estètica significa nova casa (i avui mateix he sabut que ja tinc pis (compartit)). Olé.
Iep! Acabes Pedagogia, doncs? Si acabes felicitats, i si no també.
Sigui com sigui per mi és molt avorrida (és a dir, que m’avorreix i l’avorreixo) com per acabar-la…
Mai he tingut gaire resistència mental.
Joan, em sap greu… per mi els pitufos sempre seran els pitufos dels dissabtes havent dinat i dels vinils del padre Abraham… Els barrufets també m’agradaven (òndima ulleres!) però massa tard…
i el friguron? i el frigodedo?
Bono: a mi me gustaba mucho el polo drácula…
El frigopié massa pringue.
A mi m’agradava el forçut. Què tonta no?
D’acord que el Frigopié era pringós i el Drácula era molt millor però no em diràs que no era també pringós quan la vainilla es fonia i regalimava pel pal…
Salut
Toni… ho deia més per menjar-me alguna cosa de color blau-barrufet-o-pitufo que pel nom. Els barrufets els llegia al Cavall Fort. I els pitufos els veia per la tele.
A mi el Colajet. Si tenies sort, te’n regalaven un altre. Un dia vaig tenir sort i en vaig arreplegar quatre de seguits. Vaig ser el nen més feliç d’aquell dia d’estiu.
oh, jo vaig tenir una infància sense Cavall Fort… el vaig descobrir a la biblioteca i només recordo en Jep i en Fidel.
Uala, el dràcula l’he descobert aquest estiu… tot un nen retardat…
Frigopié pringós, sí… i més d’un acabava a terra rebossat de sorra.
Forçut? falti…
i els que portaven un xiclet de bola al nas?
quin greu, t’estem desvirtuant el post a lo viejuno… ;-)
Em referia al barrufet forçut
no al gelat forçut…
XD
mai vaig provar els del xiclet. eren un pallasso?
:-)
pos em pensava que n’hi havia varis, entre ells el fantasmiko i ara que ho he buscat no l’he trobat… quina decepció.
Però he retrobat la competència del cola-jet, el Capitan Cola!
Òndia Toni, ens estàs fent retornar la memòria. És veritat que el Cola Jet era de Camy i no pas Frigo. Però el Capitán Cola no tenia la punta de xocolata! Ara recordo que el Calippo va causar sensació.
Ah! I el meu barrufet preferit era el gran barrufet perquè era l’únic que portava els colors del Barça.
Era i sóc encara així de primari.
A mi m’agradava el Tiburón, que era blau i era de Frigo
el dracula era el millor.
a berlín encara existeixen els frigodedos però no els frigopies, al contrari que aquí. crec que han sabut evolucionar millor.