Doncs ja estic aquí, buida i fluorescent, la tassa de cafè i la llibreta oberta amb noms de productes ikea anotats de manera precisa amb el preu al costat. El piano encara és mut però sé que aviat cantarà, cridarà, xisclarà. Ho he ordenat tot, els retoladors per colors i les sabates d’hivern molt al fons de l’armari. He guarnit la casa amb llums de terrassa. He llegit un llibre i he comprat ingredients per fer els dinars de tota la setmana. Tot és taronja i es vincula a una esperança espectacular, de pins i tardes de mirar el mar i de sabors de gelat que creia que mai més tornarien a estar a la venta.
(res, que hi posava ‘Cap comentari encara’ i m’ha semblat una frase horrible)
gelat de pitufo?
De pastís de formatge amb melmelada de gerds.
M’agradaria morir menjant pastís de formatge amb melmelada de gerds (o en su defecto, te vermell aromatitzat amb fruites boscanes). Em falta la droga que mati en unes hores, però tinc una amiga que estudia Medicina.
El curs que ve seguiràs anant a la facultat de Lletres?
Salutacions,
noia-drac (una crisi estètica m’ha fet noia-drac, no només drac)
(ya, ningú no m’estima)
gelat de pitufo és exactament el que em va venir al cap al rellegir aquest post. tu sí que en saps!
el gelat de “pitufo” no em barrufa.
A Educació no m’estranya, jo tampoc hi tornaré (sí, foto el camp amb alegria / per dedicar-me a la Filosofia, rodolí), però què tal l’optativa de cinema italià, la lectura de textos en alemany o història de la música?
Buf, no sé si cap d’aquestes haurà sobreviscut a Bologna… massa “freakies”. Una llàstima. I segur que també s’han carregat alemany, jo que en volia estudiar allà, que sortia més barat… aix.
Sí tu, crisi estètica significa nova casa (i avui mateix he sabut que ja tinc pis (compartit)). Olé.
Iep! Acabes Pedagogia, doncs? Si acabes felicitats, i si no també.
Sigui com sigui per mi és molt avorrida (és a dir, que m’avorreix i l’avorreixo) com per acabar-la…
Mai he tingut gaire resistència mental.
Joan, em sap greu… per mi els pitufos sempre seran els pitufos dels dissabtes havent dinat i dels vinils del padre Abraham… Els barrufets també m’agradaven (òndima ulleres!) però massa tard…
i el friguron? i el frigodedo?
Bono: a mi me gustaba mucho el polo drácula…
El frigopié massa pringue.
A mi m’agradava el forçut. Què tonta no?
D’acord que el Frigopié era pringós i el Drácula era molt millor però no em diràs que no era també pringós quan la vainilla es fonia i regalimava pel pal…
Salut
Toni… ho deia més per menjar-me alguna cosa de color blau-barrufet-o-pitufo que pel nom. Els barrufets els llegia al Cavall Fort. I els pitufos els veia per la tele.
A mi el Colajet. Si tenies sort, te’n regalaven un altre. Un dia vaig tenir sort i en vaig arreplegar quatre de seguits. Vaig ser el nen més feliç d’aquell dia d’estiu.
oh, jo vaig tenir una infància sense Cavall Fort… el vaig descobrir a la biblioteca i només recordo en Jep i en Fidel.
Uala, el dràcula l’he descobert aquest estiu… tot un nen retardat…
Frigopié pringós, sí… i més d’un acabava a terra rebossat de sorra.
Forçut? falti…
i els que portaven un xiclet de bola al nas?
quin greu, t’estem desvirtuant el post a lo viejuno… ;-)
Em referia al barrufet forçut
no al gelat forçut…
XD
mai vaig provar els del xiclet. eren un pallasso?
:-)
pos em pensava que n’hi havia varis, entre ells el fantasmiko i ara que ho he buscat no l’he trobat… quina decepció.
Però he retrobat la competència del cola-jet, el Capitan Cola!
Òndia Toni, ens estàs fent retornar la memòria. És veritat que el Cola Jet era de Camy i no pas Frigo. Però el Capitán Cola no tenia la punta de xocolata! Ara recordo que el Calippo va causar sensació.
Ah! I el meu barrufet preferit era el gran barrufet perquè era l’únic que portava els colors del Barça.
Era i sóc encara així de primari.
A mi m’agradava el Tiburón, que era blau i era de Frigo
el dracula era el millor.
a berlín encara existeixen els frigodedos però no els frigopies, al contrari que aquí. crec que han sabut evolucionar millor.