No sé si serà possible trobar alguna cosa que m’agradi, no sé, qualsevol cosa que vulgui de veritat, que m’esclafi al llegir-la, que em digui això ets tu. Això, com res més al món mai et descriurà. Això que és absolutament tu, que és tu sense límit. Després hi ha el nen que l’últim cop que el vaig veure tenia tretze anys i que encara m’escriu. Encara em busca per deixar anar el buit que se li menja l’habitació, tot allò que no sap on amagar. Com si un fil de llargada incalculable encara ens unís i vagi on vagi sempre em lligui a ell, un fil elàstic. Com si pogués anar a viure a Vílnius al Quebec o sota el mar congelat blanc i encara allà ell em parlés, em vingués a veure, em portés en una bossa el que no sap sobreviure. I ell ja deu ser gran, no ho sé, no he fet el càlcul, i encara m’escriu, sempre apareix quan, després d’un temps de silenci, penso que s’ha acabat, que és impossible que torni a preguntar-me com va?. Llavors jo penso per dins és així com és la vida, no serà mai tot al contrari. Però dic bé i tu?
Abismal… brutal… m’has emocionat de nou Rothkovic!
Tothom necessita un Sr. Miyagi