Crec que ell estava segur que anava cap algun lloc, era un desert nevat però el comprenia. En algun moment del camí, s’aturava a plorar, però això no ha quedat escrit enlloc. De tot plegat només n’extrec que la solitud no s’extingirà mai, malgrat els esforços titànics, malgrat haver-ho donat tot, sempre serà aquí expectant per atacar a la més mínima. També és cert que sense ella el fet bàsic, l’element vital, restaria anul·lat i invisible i això també seria penós.
Cada dia em llevo amb un dolor diferent, com si em prenguessin el pèl o com si, en definitiva, tots els òrgans fossin susceptibles de ser els primers en defallir. Intento menjar en petites proporcions, no mullar el terra quan el cabell net em goteja, no tenir por. M’ha agradat la vida des que tu has arribat. Abans no gaire.
No és que ho vulgui tirar tot per terra i sortir corrent però tinc por, hi ha una trucada que m’inquieta. Quan vaig arribar, el sofà la tassa i el llibre no em coneixien, vaig dir-los alguna mentida, petita, tot allò de ara sóc diferent, les coses seran millors que mai, bla bla. Estava esgotada, jo creia que de manera irrecuperable, veia impossible tornar a caminar. El cotxe s’havia enfilat massa pels penyasegats sense barrera de protecció i l’Albert va fer aquell avançament inoportú que em va mutar el ritme cardíac per sempre. Vaig tornar trepitjada, només volia que m’oferissin un entorn dolç on viure amb pocs motius, un entorn muji, llis, de fusta i blanc.
Dins el túnel, penso que podria perfectament empassar-me tota aquesta foscor. Malgrat portar taps, sento com obren un paquet petit de cacauets i els peus se’m congelen com si fossin peus de mort perduts al bosc en plena nit. Si dorms és que no perceps el risc de col·lisió frontal. Serà una caiguda atòmica, inesperada. Tu dormiràs, la nit avançarà negra imponent, arribarem fins el mar, podrem saltar l’ona, nedar o beure’ns el blanc de l’escuma.
Sóc buida per dins, no com la muntanya. Costaria molt fer-la desaparèixer. Com quan em parles i porto taps. Com quan em parles i estic sota l’aigua i he desenvolupat brànquies i ningú no ho entén.
Arribar fins aquí. Després no quedar-s’hi. La muntanya és molt suau, fa un dibuix de corves, no és assassina, no crida, no diu res. L’ull es torna precís, com si plorés les estacions de l’any.
Fora dels límits, corre la mosca més ràpida. Els cotxes, de lluny, avancen sense fer cap soroll, suaument, com si dormissin. Un paisatge Mahler, segurament fi del món. Cotxes silenciosos com arbres. Transformació en fulla. Plovia molt, com si mai més pogués deixar de ploure. Estàvem a molts metres d’alçada. Sí, però quants? Exactament quants? No sé. Em poso un barret per fer-me passar per algú que va al concert d’un solista. La gerra d’aigua mullarà la taula d’aquí 3, 2, 1. Estava molt freda. Era com beure neu.
És cert que sento com m’arrugo i em descomposo però no és això. És que no et tinc, ni fora ni dins d’aquest avió que passa, que ens avança, que se’n riu dels nostres òrgans ridículs. Estiu: afonia gairebé total. Córrer després d’un accident com qui surt a buscar ajuda. No ens creuem amb cap altre tren, amb cap altre ésser viu. Els viatgers dormen molt sorollosament, intento no ser com ells, oblidar que viatjo, oblidar la terra àrida, els arbres poc freqüents, l’absència de rius, l’acumulació de groc sorra, de matolls baixos que no sobrepassen els genolls, de distància, de fred, de calç formant òssos, d’escenes de ficció que no t’explico però que visc en silenci i molt lentament. De bosses de pomes aturades, d’excursions aturades, de mòbils Calder aturats, d’aturar-se davant d’un quadre amb cara de mort.
Así que hablaré de tus ojos
aunque estén cerrados.
A. Sexton
Seré un cactus. Una oliva. M’inventaré una nova vida, allà. Vestiré de camperola, tindré un corral, beuré la llet crua. L’aigua de la platja serà pura transparència, hi ficaré els peus blancs i la fredor em farà aquell mal guaridor que gairebé fa plorar.
M’agrada el sol cremant-me per dins. Maleta, mapa. La llum sega les ones, naufraga i es camufla. Escoltar els grans clavecinistes. Landowska. No oblidar l’origen per qui/què va ser escrita. Cuidar la relació entre les veus. Que les veus no es col·lapsin. Les veus. Accident, xoc frontal de veus. La mort de les veus. No les perjudiquis. Maleta, mapa. Costa molt sortir. La fusta de la porta s’ha dilatat. A veure si m’ajudes, prova d’empènyer i corre, fotem el camp. Que em toqui el sol, que em rosteixi, que em calcini en plan no hi havia cap altra solució que matar-ho tot perquè poguessis tornar a néixer. La llum sega les ones, naufraga i es camufla.
