És cert que sento com m’arrugo i em descomposo però no és això. És que no et tinc, ni fora ni dins d’aquest avió que passa, que ens avança, que se’n riu dels nostres òrgans ridículs. Estiu: afonia gairebé total. Córrer després d’un accident com qui surt a buscar ajuda. No ens creuem amb cap altre tren, amb cap altre ésser viu. Els viatgers dormen molt sorollosament, intento no ser com ells, oblidar que viatjo, oblidar la terra àrida, els arbres poc freqüents, l’absència de rius, l’acumulació de groc sorra, de matolls baixos que no sobrepassen els genolls, de distància, de fred, de calç formant òssos, d’escenes de ficció que no t’explico però que visc en silenci i molt lentament. De bosses de pomes aturades, d’excursions aturades, de mòbils Calder aturats, d’aturar-se davant d’un quadre amb cara de mort.
