No és que ho vulgui tirar tot per terra i sortir corrent però tinc por, hi ha una trucada que m’inquieta. Quan vaig arribar, el sofà la tassa i el llibre no em coneixien, vaig dir-los alguna mentida, petita, tot allò de ara sóc diferent, les coses seran millors que mai, bla bla. Estava esgotada, jo creia que de manera irrecuperable, veia impossible tornar a caminar. El cotxe s’havia enfilat massa pels penyasegats sense barrera de protecció i l’Albert va fer aquell avançament inoportú que em va mutar el ritme cardíac per sempre. Vaig tornar trepitjada, només volia que m’oferissin un entorn dolç on viure amb pocs motius, un entorn muji, llis, de fusta i blanc.
No entenc mai res del que escrius i malgratot et llegeixo. Per què deu ser?
Hm. Jo sovint tampoc no entenc res. I la veritat és que tot és més literal del què sembla.
Gràcies per passar malgrat tot! :-)
Mai hagués dit que les cortines del timador del Juan Muñoz evoquessin un entorn muji.
Tot i això celebro molt els teus últims posts.
Sovint no cal entrendre sinó tan sols pensar.
No en sobra cap, eh? que deia la poeta.
La veritat és que les cortines no són gens Muji, més aviat la seva antítesi. Però per què timador?! Que no t’agrada?
Potser en contraposició a la profunditat del Guernica, de la planta de sota, el Juan Muñoz em va semblar ben poca cosa. No sé per què però tots aquells ninots no m’agraden. Potser perquè aquella sala plena de clons nans xinesos em va produir certa impressió de reviure un malson.
He despertat emocions en una poeta, Visca!!!!
(ara algu m’hauria de fer una biografia)
jajaja
suïcida!