Emocions plàstiques i principis fonamentals. Ja sé que tinc una obsessió amb el landart, que no en parlo amb ningú, que dissimulo, que ho visc només interiorment. En sóc conscient i això potser fa que eviti el càncer. Els que només caminen, els que esgoten les forces cavant, els que dormen al desert només per sentir la coïssor de la llum als ulls. Em transtorna no tenir el mar a prop, no aquesta merda sinó el mar de pins i roques, el mar fosc sense obstacles en el que m’aterra nedar.
Deixar-ho córrer. Obsessionar-se en nedar. Anar al terapeuta. Buscar sinònims de piano. Descobrir un planeta. Tornar a comentar aquell dia al sortir d’aquell bar i com cap dels dos volia marxar però ens vam dir adéu breu i fredament i vam arribar a casa i vam plorar tu silenciosament i jo en plan xiscles perquè no érem capaços de desencallar-ho. La cara em crema pel cantó que el sol m’ha estat empenyent. Demà voldré recordar el test una mica pintat de blanc i el penya-segat tan a prop d’on dinàvem i sopàvem però no podré.
Foto: Albert
