Hauria d’endinsar-me en el bosc i que fes molt fred, fins no poder moure’m. Després escoltar Hidrogenesse a tota castanya. I potser més tard podria seguir.
y en todas las cosas veían el final.
M. Houellebecq
Les coses que ni tan sols comencen. I les que quan s’acaben et canvien del tot, et tornen un fantasma incapaç de superar la pèrdua. Estudis simfònics de Schumann en un so horrible, de cedé ratllat, de tele sense antena o algo així. Falta poc perquè arribi un moment d’aquests, no m’ho trec del cap.
Me’n recordo de quan era mosca i dormia sola i escrivia amb l’ungla a la fusta del capçal del llit. Ara tinc capçal blanc tou de núvol i dits sense durícies perquè ja no toco Scriabin. Algú diria que ja no sóc la que era. Bàsicament ara peso deu kilos més. És l’únic que em sap greu.
Suposo que deuria estar confonent Bartók amb Stravinsky, des de la dutxa se sent borrós. Quan trigues més del que m’havies promès, obro els armaris i oloro.
Como si lo callado estuviese por fuera y lo ruidoso por dentro.
A. M. Homes
M’agrada aquest llibre, vaig enfonsant-me dins el sofà fins que els peus són molt més amunt que el cos i els coixins estan tan deformats que tenen cara. Avui no semblo jo. Fins i tot he recordat. Ja no el mar Bàltic als peus o Croàcia, sinó una nit de tempesta en què mirava com t’anaves tornant blanc a cada llamp. Respiraves fluixet.
Ja no dic mai res. Em retorço en plan pilota a un racó del sofà i Brahms. Fugues escanyades. Cafè sol. Vidres bruts de pluja de fang i ditades.
