i’m in a rothkovic paint

Nada te alteraría jamás.
G. Perec

Esperant que siguin els altres els que marxin. Que siguin ells els que excavin dins el fred. Em costa sortir, fins i tot hi ha moments en que penso que no puc. Després hi ha la duresa de la porta. Els passos tous caminant per terres mullats. Possibilitats de perdre-ho tot. La casa cremant i els cotxes avançant sense fer soroll. El que escrivia allà a la muntanya es quedava tan curt si ho comparava amb l’olor, amb les fulles, amb la boira, amb el gat. La meva cara blanca és com un llibre sobre la taula, com una pluja a molts metres d’alçada, com una pruna o una finestra amb mosquitera. La muntanya em fa mal, encara, el seu dibuix assassí, el seu esquelet de broma, la seva veritat, tan per sobre de la meva.

Tinc son i els ulls plorosos enganxats. Reso perquè encenguin les llums de nadal, perquè passi un avió, perquè arribi el final del dia i de tot. Primer el cafè i la torrada, després articles, després sortir a comprar plàtans, pomes verdes, tomàquets de sucar. La fruiteria sempre està a rebentar de gent.

L’hivern s’endurà la platja i no sabrem per què. No hi serem quan tot això passi. Hi haurà places i parcs però tots estaran coberts de neu, per això ens perdrem malgrat la teva increïble capacitat per orientar-te. Hi haurà vent d’aquell que em fa plorar.