Perdó per si no escric, parlar amb la planta em decep menys. El noi de la floristeria li va tirar laca de planta i brilla. El que sí m’entristeix són els globus desinflats, cada cop més petits fins que desapareixen. El globus verd és el més ridícul, és com un alvocat tou.
Pluja als arbres i més coses que no sabem. No vull sortir. Mai ho he volgut. Potser miro com es mou un núvol lila i després m’adormo una estona més.
Ahora ya no te quedan refugios.
G. Perec
Hi ha cedés de Hindemith, clips i grapes i Charles Simic i dinars sense parlar i viatges en cotxe amb la finestra oberta del tot i aire de Kíev. M’he pintat de purpurina una ungla, a casa teva. A l’arribar, he canviat els mobles de lloc. Ara semblo una altra persona. Darrerament, em faig un fart de no escriure.
El pis és una mena de Rússia, una mena de Fauré sense límit. Per sort, hi ha mar molt a prop d’aquí. A dos dies caminant.
Vas parlar. Vas dir-me que podia sortir a caminar pels marges del riu. El gat em mira, té els ulls verds. Un altre cop bosses de plàstic amb pomes dins. I la terra àrida, gairebé abandonada, que vol desaparèixer abans de fer tant el ridícul. Alguns versos més aviat suïcides. Necessito arribar a casa amb alguna cosa si no, quan caigui al buit, em trobaré malament. Fi del túnel. Un altre cop terra plana horitzontal. Trastorn normal i desolació controlada.
