S’estimaria més anar.
M. Romera
És com veure caure l’allau. Sé que hi quedaré soterrada sense possibilitats de rescat, sense possibilitats de furgar vers la llum. Quin coi de llum si serà de nit.
Tot allò que et vaig dir sobre viure sota terra. Dir sempre que no. Dir que no fins que no quedi res.
Plou damunt la barana. Tinc un dit que em sagna d’haver-lo mossegat. Alguns llibres nous. Arbres no. He tornat al somriure forçat, desencaixat, com de pallasso ridícul jubilat. Sí, ja ho sé, he d’acabar el Dickens però com? si quan arribo a casa caic a terra i m’han de recollir amb una grua de pianos. Això no és com escriure. Potser ho faig per sempre o potser ho deixo demà. La qüestió és curar-se.
Si hi penso una estona, reconec que estic obsessionada amb la bellesa. La bellesa que neix de dins i és en l’aigua i en els llapis. La casa és tan bonica. La paret és tan blanca. La planta que parla fluix. La meva mare va perdre els guants al tren, em van venir ganes de plorar quan m’ho va dir. Avui he cuinat i les mans em fan pudor d’all. La Eli sempre em diu que hi ha una solució per això, però mai me’n recordo de què era.
Sóc feliç quan hi ha flors a casa. Com ara, que les margarites encara són vives. O almenys ho sembla. Després hi ha el dolor d’obrir el llibre. Com si en la idea de pluja l’ull pogués dominar la parla d’un determinat moment a la terra. Estic malalta, camino sense forces, tinc la pell groga i els ulls ensorrats. Però hi ha flors i he descobert que tinc un cedé de Corelli.
A vegades els dits de Glenn Gould són com agulles. Sobretot quan corre desorbitat. O a la variació 15, Canone alla Quinta. Andante. A la versió del 81, of course. Potser llavors jo estava naixent. Just en aquest track.
Hi he caigut a l’obrir els ulls. Escriure és un acte ridícul, regit per l’egocentrisme i la vanitat. Llegir no és millor, és l’acció patètica d’algú que no té ningú a prop a qui abraçar. Llegir és el contrari d’abraçar perquè llegir és el mateix que marxar. Que desaparèixer. Després hi ha frases com quizá no sean suyas pero siente que le pertenecen o personatges amb un to de veu agustiosamente distante. Reflexiono sobre si tinc res trencat per dintre. No ho sé. Fa molt vent, les fulles volen. Mai les havia vist volar així.
