Hi he caigut a l’obrir els ulls. Escriure és un acte ridícul, regit per l’egocentrisme i la vanitat. Llegir no és millor, és l’acció patètica d’algú que no té ningú a prop a qui abraçar. Llegir és el contrari d’abraçar perquè llegir és el mateix que marxar. Que desaparèixer. Després hi ha frases com quizá no sean suyas pero siente que le pertenecen o personatges amb un to de veu agustiosamente distante. Reflexiono sobre si tinc res trencat per dintre. No ho sé. Fa molt vent, les fulles volen. Mai les havia vist volar així.
Em sembla que estic d’acord amb això que escriure és un acte ridícul regit per l’egocentrisme i la vanitat. I llegir…. potser també… No sé, sigui com sigui, m’has fet pensar!
Fugida patètica per la pàgina 30.
Si ara em quedo, com abraço?
Jo menjo carmels a veure si el sucre fa que les parts trencades s’enganxin.
Sempre et llegeixo i et rellegeixo, i et veig com quan em feies un besito de bon dia al bar..però aquest post se m’havia passat per alt i ara, al llegir-te m’has fet plorar. Em reconec en el que escrius i crec que més que mai tinc alergia a les abraçades, però suposo que acabaré matant a l’eterna aranya…Whatever works com diu l’Allen.
envia’m algun helic+opter al rescate!