Si hi penso una estona, reconec que estic obsessionada amb la bellesa. La bellesa que neix de dins i és en l’aigua i en els llapis. La casa és tan bonica. La paret és tan blanca. La planta que parla fluix. La meva mare va perdre els guants al tren, em van venir ganes de plorar quan m’ho va dir. Avui he cuinat i les mans em fan pudor d’all. La Eli sempre em diu que hi ha una solució per això, però mai me’n recordo de què era.
Pastilla de sabo pero d’acer (no ser com fer els accents).
Fluix, complement circumstancial de mode. Com parla la planta? fluix.
Poses les mans davall l’aixeta, com si estigueres tocant el piano. Ja saps. Mentrestant, pots escoltar el silenci, després renta’t les mans i deixa que s’assequen soles.
Ja veuràs.
Per cert, em presente, sóc en Carles i fa dos anys et vaig descobrir. I el que escrius em fa cossinogues.
Ini: m’hauràs de dir on es compra, ho-vull.
Barrut: no et facis el guais que al cole els palitos aquells de les frases te’ls feia tots la teva dona. jajaja
Carles: eh, que me les he rentat les mans però no marxa. Per cert, holes!