Plou damunt la barana. Tinc un dit que em sagna d’haver-lo mossegat. Alguns llibres nous. Arbres no. He tornat al somriure forçat, desencaixat, com de pallasso ridícul jubilat. Sí, ja ho sé, he d’acabar el Dickens però com? si quan arribo a casa caic a terra i m’han de recollir amb una grua de pianos. Això no és com escriure. Potser ho faig per sempre o potser ho deixo demà. La qüestió és curar-se.
Dickens no s’acaba, dura persempre, com les piles de l’anunci. m’agraden les teves petites tragèdies minimalistes; són molt zen, comquidiu.
el blog mes bonic de la blogEsfera… on tot dona voltes i voltes i més voltes…